Llegim a la primera lectura d'aquest diumenge uns versets del començament de la tercera part del llibre d'Isaïes (56,1.6-7). A primer cop d'ull el missatge resulta clar: Déu està disposat a acceptar l'ofrena de tothom que estimi el seu nom. Però el missatge del text té un caràcter del tot innovador i per això cal situar-se en la realitat social i religiosa que està en l'origen d'aquest text.
En el rerefons d'aquest passatge hi ha el problema del comportament dels jueus amb els estrangers. El pensament tradicional rebutjava les relacions amb els estrangers perquè aquestes podien arrossegar a la idolatria i a les pràctiques de culte abominables (Dt 12,29-31). L'expressió emblemàtica d'aquest rebuig fou la oposició de Nehemies als matrimonis amb estrangeres (Ne 13,23-26). A aquest rebuig cal afegir-hi la negativa a que els samaritans, considerats estrangers, col·laboressin en la reconstrucció del temple de Jerusalem (Esd 4,1-5). El temple es convertia en privatiu només d'uns quants, baluard de privilegis d'uns minoria, fins que el profeta, conegut per Tercer Isaïes en reivindiqués un ús universalista.
A Jerusalem i escampats pel país hi havia samaritans (considerats estrangers) desplaçats des de feia temps del regne del nord cap a Judà per causa de la invasió assíria; s'havia quedat gent provinent del domini babilònic, hi havia funcionaris de l'administració persa i obrers vinguts arrel de la reconstrucció del temple. No és d'estranyar que a Jerusalem i als seus voltants, aquests personatges fessin ofrenes al Senyor i visquessin en fidelitat a la ètica de l'aliança. Els sacerdots de Jerusalem no veien amb mals ulls aquestes pràctiques, donat que aspiraven a consolidar un domini no només sobre uns jueus lligats a la religió tradicional d'Israel, sinó sobre qualsevol persona habitant que acceptés el culte al Déu d'Israel. Els sacerdots que governaven Jerusalem no podien limitar-se a governar només sobre una part dels habitants del seu territori, era lògic que aspiressin a consolidar la seva autoritat sobre tots els habitants del país i això comportava una actitud de tolerància envers els estrangers. Es tractava de passar d'un domini sobre persones a un domini sobre un territori.
El temple de Jerusalem estava dividit en espais que requerien una major santedat i puresa segons s'acostaven el lloc més sagrat del temple, el sant dels sants. En la part més exterior hi havia l'atri dels gentils; una inscripció avisava que el gentil, pagà, estranger que anés més enllà es feia mereixedor de la pena de mort. Seguia l'atri de les dones, després el dels homes i, a continuació, el dels sacerdots on hi havia l'altar dels sacrificis. La zona més sagrada era el sant i el sant dels sants. Des de l'atri dels homes aquests podien contemplar l'activitat dels sacerdots, com degollaven els animals, els traslladaven a l'altar i cremaven encens.
El text del tercer Isaïes resulta innovador perquè els gentils que s'havien de quedar fora del temple ara poden accedir al lloc on els israelites porten les seves ofrenes al Senyor. Es trenquen les barreres que separen i que només serveixen per allunyar de Déu aquells qui el busquen, desapareixen les amenaces de la inscripció de l'entrada. És Déu mateix qui convida a entrar i quan es redueix la distància augmenta la proximitat d'un Déu que acull els qui veneren el seu nom. En el text d'avui, el Tercer Isaïes estableix un criteri contundent: més enllà de les normes de puresa, el compliment de les lleis i les ofrenes de sacrificis el temple ha de ser casa d'oració oberta a tots els pobles de la terra.
Diumenge 20 durant l'any. 20 d'Agost de 2017
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.