Obrir sepulcres

La visió dels ossos és un passatge del llibre d'Ezequiel (37.1-14) del qual en llegim un fragment a la primera lectura d'aquest diumenge. Aquest passatge s'insereix en el conjunt d'una unitat literària formada pels capítols 33-37, on s'hi troben els oracles d'esperança i consolació propis de la segona etapa de la predicació del profeta. La lectura litúrgica recull tan sols els versets de la part final, segurament afegida, que interpreta la visió (vv.12-14). És recomanable llegir la totalitat de la visió.

Ezequiel és un profeta que predica entre els deportats a Babilònia. La situació de desesperació és total. Els ossos cremats i escampats per terra i completament secs fan pensar en un camp de batalla desprès d'una ferotge destrucció. Representa la destrucció total d'Israel realitzada per Nabucodonosor, rei de Babilònia. Ezequiel, en la primera part de la visió, profetitza que el Senyor farà créixer de nou carn sobre aquests ossos; els infondrà esperit i reviuran. Carn i esperit, dues realitats que es troben en el passatge de la creació de l'home i la dona ( Gn 2), tot per indicar que el retorn que es produirà serà com una nova creació operada sobre aquest poble que s'autoconsidera mort.

Déu té motius per actuar. Fixem-nos que es dirigeix al deportats dient-los: Poble meu (v.13). Israel és el poble escollit; així ho diu el llibre del Deuteronomi: "Tu ets un poble consagrat al Senyor, el teu déu. El Senyor t'ha escollit d'entre els pobles de la terra perquè siguis la seva heretat" (14,2). Déu no pot deixar abandonat el seu poble. Així també ho veia el profeta Isaïes davant la queixa del poble que es sentia abandonat: "Pot oblidar-se una mare del seu infantó? ... però ni que alguna l'oblidés, jo mai t'oblidaria" (Is 49,14-16).

En la part interpretativa que llegim avui, no es parla d'ossos sinó de sepulcres (vv.12 i 13). Segurament basat en el desig de Jacob de ser enterrat a Macpelà (Gn 49,29s), es considerava una desgràcia ser enterrat fora de la terra d'Israel, per això el text insisteix dues vegades en el fet de retornar a la terra d'Israel (vv 12 i 14). Una terra de sepulcres és una terra de mort. Els sepulcres de Babilònia són una imatge de la mort que com a poble representa l'exili i de l'oprobi que representava ser enterrat fora de la terra promesa. També Egipte és terra de sepulcres: "No hi havia tombes a Egipte que ens hagis dut a morir al desert?" es queixaran es israelites a Moisès (Ex 14,11). En l'expressió "faré sortir", hi trobem el verb hebreu "ala", que vol dir aixecar, fer pujar. És el mateix verb que en el llibre de l'Èxode s'usa per anunciar l'alliberament d'Israel d'Egipte: "per això he baixat a alliberar-lo del poder dels Egipcis" (3,8) i sorprenentment és el mateix verb que s'usa quan el profeta diu que Déu farà créixer o donarà tendons als ossos (37,6). Hi ha un símil per tant entre Babilònia i Egipte, tots dos són llocs de mort on Israel viu, fora de la seva estimada terra, sotmès i esclavitzat, sota l'opressió d'una nació poderosa. Tant d'un lloc com d'un altre, però, Israel en serà alliberat.

De la mateixa manera que els tendons es posaran sobre els ossos, l'Esperit de Déu es posarà sobre els exiliats a Babilònia. és l'Esperit present en els primers moments de la creació (Gn 1,3), el que vivifica el fang amb que Déu crea l'home (Gn 2,7), el que, ta com diu el salm 140 fa renéixer la creació i renova la vida sobre la terra. De la mateixa manera que els israelites saberen qui era el Senyor quan els féu sortir d'Egipte, els exiliats sabran qui és el Senyor quan els retorni de Babilònia a la terra d'Israel. Saber que designa no merament un coneixement intel·lectual, sinó una actitud envers Déu que acompanya un comportament pràctic; en aquest sentit saber és interessar-se per, per qui? per aquell que de la mort en treu vida.

Diumenge 5é de Quaresma . 5 d'Abril de 2017