Vés al contingut

En la segona part de l'obra de Lluc, el llibre dels Fets dels apòstols, s'hi troben dos resums ( 2,42-47 i 4,32-35) que descriuen la vida de les primeres comunitats cristianes. Les relacions entre els qui formen part de les comunitats semblen estar lluny de qualsevol desavinença. Però aquesta situació tan ideal no encaixa amb la notícia que Lluc dóna en el text que llegim a la primera lectura d'aquest diumenge (Ac 6,1-7). Els creients de llengua grega, hel·lenistes, es queixen dels de llengua hebrea, el motiu: la desatenció de les viudes. Quina de les dues situacions té més probabilitat de ser històrica? Si ens atenem als pretesos controls de l'església de Jerusalem sobre la d'Antioquia (Ac 11,19-26) i a les tensions entre totes dues descrites en el capítol 15, tot fa pensar que tensions i tibantors n'hi va haver des de bon començament. No es tracta simplement d'una qüestió de parles diferents, sinó de dos corrents de pensament ben diferenciats: els de parla hebrea defensors de conservar els lligams amb el judaisme, els de parla grega oberts a integrar al projecte de Jesús creients no jueus provinents del paganisme.

Es tractava realment d'un repartiment de tasques? Els dotze dedicats a la pregària i al servei de la paraula i els homes escollits com una mena d'ajudants (avui en diríem voluntaris). Ben aviat es veurà que no. Esteve, el primer del grup, el veurem, tot seguit (6,9-10), discutint amb els de la sinagoga i parlant amb la saviesa i la força de l'Esperit. Mes endavant, Felip farà una sessió de catequesi amb posterior conversió al tresorer de la reina d'Etiòpia (8,26-40). També, doncs, els del grup dels set es dediquen a la predicació. Si, com veiem, el repartiment de tasques no és el problema, quina és la qüestió?. Senzillament la institució o el nomenament d'uns caps visibles de l'església de parla grega. Sense dirigents, l'església de parla grega, els hel·lenistes, es veien desprotegits en la defensa dels seus drets i ho mostra la vulnerabilitat del col·lectiu és dèbil del grup: les viudes.

Lluc informa de que, fins i tot, sacerdots havien acceptat la fe (v.7). En temps de Jesús hi havia a Israel més de 8.000 sacerdots. Evidentment, tan sols un grup reduït formava part de l'aristocràcia sacerdotal de Jerusalem que gaudia dels ingents beneficis que generava l'activitat del temple de Jerusalem i que fou la que tingué responsabilitat en la mort de Jesús. Els sacerdots escampats per tot el país estaven organitzats en 24 seccions i feien torns per atendre les necessitats del culte del temple de Jerusalem. Les funcions sacerdotals exigien la dedicació d'unes cinc setmanes l'any, la resta del temps els sacerdots vivien a casa seva. Els delmes i els guanys pel fet de ser sacerdots no donaven per viure i es veien obligats a exercir algun ofici que augmentés els seus ingressos. El sacerdot local era el qui declarava pur un leprós, exercia unes certes funcions judicials a nivell local i alguns, per la seva formació d'escribes, actuaven en els actes de la sinagoga sobretot pel que fa a la interpretació de la llei.

Aquesta activitat els feia coneixedors de la realitat que vivia el poble, creava un estil de sacerdot proper a les alegries i misèries de la gent, la qual cosa els convertia en persones més permeables i en possibles receptors del missatge de Jesús. A tot això cal sumar-hi una certa animadversió vers l'aristocràcia sacerdotal de Jerusalem que gaudia d'uns privilegis que ells n'estaven privats. Segurament Lluc amb la menció dels sacerdots vol fer adonar de la capacitat de penetració del missatge de Jesús que arriba fins a estrats socials, a primer cop d'ull, inimaginables.

Diumenge 5é de Pasqua. 14 de Maig de 2017

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.