A la primera dècada de l’exili es va configurar la historia deuteronomista que ens ha arribat en ells llibres de Josué fins a 2 Reis. Aquesta història ens arriba precedida d’un discurs posat en boca de Moisès. Desprès de l’exili, l’obra deuteronomista experimentà una revisió motivada per l’experiència dels qui van viure la deportació. El capítol 4 podria haver estar creat en el moment d’aquesta revisió; en llegim uns versets a la primera lectura de la festivitat de la Santíssima Trinitat. (Dt 4,32-34.39-40).
El nostre text comença amb una invitació: “Pregunta”. A Israel se l’encoratja a fer una recerca mitjançant un repàs a la història universal. Una recerca que s’estén pel temps i per l’espai i que vol abastar el major temps (des de la creació) i espai (d’un cap a l’altre del món) possibles. Israel ha de fer el que avui en diríem una història comparada de les religions. La recerca a través de la història universal i la comparació amb altres religions aporten la motivació fonamental teològica de la relació exclusiva d’Israel amb el seu Déu.
El tema de fons que mou el discurs que recull el nostre text és el de la exclusivitat del Déu d’Israel davant la competència que pugui representar la presència dels déus dels altres pobles. El Senyor és el nostre Déu. Només el Senyor és Déu.
El text va dirigit als qui havien conegut l’experiència de l’exili. Allà havien vist la magnificència del culte dedicat als déus babilonis. El triomf dels babilonis implicava el triomf dels seus déus sobre el Déu d’Israel. Com pot ser que Israel que era l’elegit de Déu (Dt 7,6s) s'hagi vist embolicat en circumstàncies tan galdoses?. Es preguntaven: On està el nostre Déu que permet la derrota militar?, què fa?, quina és l’actuació del nostre Déu?.
Israel ha conegut els déus egipcis, cananeus, assiris i d’aquesta experiència n’ha sorgit el convenciment, expressat en el salm 115, de la ineficàcia dels déus dels altres pobles. El salm expressa la contraposició entre el Déu d’Israel que fa el que es proposa i els altres déus que tenen boca i no parlen i mans que no palpen (Sl 115,3-7). Per això Israel ha de tenir present els dos fets fonamentals que mostren l’actuació alliberadora del seu Déu: la teofania del Sinaí i la sortida d’Egipte. La confrontació del Senyor amb altres déus no s'ha de situar al nivell del culte o la dogmàtica, sinó al nivell de la història. En la confrontació sempre el Senyor surt vencedor.
El fet que el text s’hagi escrit des de l’experiència de l’exili explica perquè Déu ha “fet sentir des del cel la seva veu i a la terra ha fet contemplar el seu foc immens” (v 36 que la lectura litúrgica omet). L’exili va acompanyat de la desaparició del temple. La glòria (presència) del Senyor ha abandonat el temple i Jerusalem (Ez 11,22s). Déu ja no parla des del temple, el cel i la terra són el lloc on Déu fa sentir la seva veu. El cel i la terra són l’espai del Senyor, Déu d’Israel i cap altre déu ocupa aquests espais. En contra la indicació de retre culte en un santuari únic (Dt 12,5), aquest text postexílic abandona la teologia del temple i s’obre a una universalitat oberta i nova.
A l’exclusivitat de l’elecció d’Israel, cal respondre amb l’exclusivitat del servei a l’únic Déu, renunciant als déus dels altres pobles. L’exclusivitat del Déu d’Israel porta a pensar en l’exclusivitat del Déu que ensenya Jesús, Déu trinitari que és Pare, Fill i Esperit.
Festa de la Santíssima Trinitat. 27 de Maig de 2018
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.