Vés al contingut

Els diàlegs de Job amb els seus amics omplen la major part del llibre, que porta el seu nom. Elifaz, Bildad i Sofar prenen la paraula tres vegades i cadascuna de les seves intervencions rep una resposta de Job. El text de la primera lectura d'aquest diumenge (Jb 7,1-4.6-7) pertany a la resposta de Job a la intervenció d'Elifaz. Val a dir que, tant els arguments dels amics, com les respostes de Job no s'estructuren d'una manera exacta i ben delimitada; això no vol dir, però, que no es puguin establir nexes entre els arguments dels amics i les respostes de Job.

"Recorda Déu meu que la meva vida és un buf" (v.7a) Aquestes paraules són les primeres d'uns versets que segueixen la lectura litúrgica on Job hi expressa el desig de morir. Per què vol morir?. Job, home just, s'ha vist immers en tota mena d'infortunis i no sap el per què. "Els meus ulls no esperen de veure més la felicitat" (v.7b). Si una vida honrada no ha estat capaç de proporcionar-li la felicitat, més val morir. La mort posarà fi a un sofriment, que ha arribat a l'extrem de passar les nits sense dormir i acabarà amb la situació de patiment derivada de la incomprensió del que li passa i del silenci de Déu.

Elifaz ha recomanat a Job: "Jo de tu m'adreçaria a Déu i posaria a les seves mans la meva causa. Ell fa coses grans, inabastables, meravelles que ni es poden comptar" (5,8s) i a 5,18-26 exposa les bondats de Déu a qui confia en ell i se li adreça posant a les seves mans el que li passa. Elifaz parteix de la teologia tradicional, segons la qual els mals i les desgràcies són la conseqüència del pecat. Si a Job li han vingut desgràcies, alguna cosa deu haver fet. "Els qui llauren malícia i sembren perfídia les recullen ells mateixos" (4,8) dirà Elifaz. Per això el més assenyat, segons aquest, és reconèixer el pecat i adreçar-se a Déu confiant en la seva bondat. Però en voler aplicar aquesta doctrina en el cas de Job sorgeix un problema i és que Job, segons ell, no ha fet res de mal: "Job no va pecar dient cap paraula de revolta contra Déu" (1,22); en tot cas està disposat a admetre la seva situació quan se li digui quin és el mal o el pecat que està en l'origen e la seva desgràcia: "Aclariu-me les coses i callaré. Si he fallat, mostreu-me en què" (6,24).

Els arguments de la erudita teologia tradicional, elaborada al marge de la realitat de la vida, s'enfonsen. El silenci de Déu sembla donar la raó als "amics" o enemics de Job. En la soledat produïda per l'hisenda perduda, els fills morts, una dona i uns amics que no l'entenen, un Déu que es fa fonedís, només queda espai per una sensació de fracàs total, que explica el desig de la mort. Compara la vida amb la jornada d'un esclau (terme on hi ressona el clam d'Israel esclavitzat a Egipte), que espera que passi ràpid una jornada més d'una vida sotmesa al caprici dels altres. Veu la inutilitat de la vida, se sent instal·lat en descoratjament. La vida s'ha tornat en un sense sentit i davant d'això es preferible la mort que mantenir-se en una existència que no entén i el fa patir. En el temps que s'escriu el llibre de Job no es parla encara d'una vida en el mes enllà, ni es contempla la possibilitat de la resurrecció. Malgrat les seves paraules, que semblen blasfèmia, Job ha parlat bé, dirà Déu al final del llibre, perquè Job es converteix en portaveu de tots el qui pateixen el drama del xoc entre la consciència d'innocència i la realitat del sofriment.

Diumenge 5é durant l'any. 8 de Febrer de 2015

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.