Un lloc per viure

La primera de les lectures de la vetlla pasqual recull el primer (Gn 1,1-2,2) dels dos relats sobre la creació del món que trobem a l’inici del llibre del Gènesi. És un text que té els seus inicis en l’escola sacerdotal que començà a elaborar-lo durant l’exili de Babilònia i prengué forma definitiva ja en el temps del post exili. Més que un relat és un poema molt treballat, amb una càrrega teològica molt densa i no té cap detall que sigui superflu. Tot i que en el seu rerefons hi hagi una certa visió científica del món i de l’univers pròpia de l’època, el relat no pretén pas ser tractat científic que expliqui l’origen del món.

Les primeres paraules són el títol del poema “En el principi Déu va crear el cel i la terra”. A partir d’aquesta afirmació es desplega un procés progressiu que anirà explicant detalladament com es fa realitat aquesta creació. La fe en la creació és un tema més aviat marginal en la religiositat d’Israel. El tema central de la seva professió de fe és creure en un Déu alliberador que està al costat del seu poble al llarg de la història. Abans de la fe en la creació hi ha la fe en l’elecció i la salvació. La creació és sobretot un acte salvador en tant que és passar del caos a l’ordre.

La creació no és l’explicació del començament de la matèria. Déu no crea del no res, un concepte aliè al pensament d’Israel. Déu separa i ordena. Déu sotmet el caos a la seva voluntat creadora i això és l’anunci del que succeirà amb Israel. Sotmetent els pobles idòlatres, configurarà el poble d’Israel com la seva pertinença privilegiada. Decisiva és la separació de les aigües i l’aparició d’un espai sec. Cal veure en això la bondat de Déu que separa i protegeix un espai rodejat per tots costats de les aigües caòtiques representants d’allò que és hostil a Déu. Marca les fronteres que no poden traspassar. Amb la creació, el caos persisteix, l’únic que ha succeït és que el caos ja no és l’amo de tot el que existeix. Es manté com a perill permanent de que tot el que existeix sigui engolit per ell. Déu ha creat un espai en el que Israel pugui dur a terme la seva existència.

Quatre verbs tenen en el text un significat dens i fort. Crear (bara). Indica l’acció de Déu com a creador. El subjecte d’aquest verb sempre és Déu i ningú més. Fa pensar en la imatge d’un sobirà poderós que promulga un decret des del seu tron, dóna l’autorització i en el mateix instant es produeix la realitat que ell ordena. El verb fer (ysr) porta a la imatge d’un terrisser que treballa l’argila. Mostra Déu implicat activa i materialment en la creació. Suggereix la possessió i els drets de propietat sobre el producte treballat. El verb cridar o donar nom (qara). Donar nom és cridar a l’existència perquè no tenir nom equival a la mort i a la desaparició. Els reis tenien el privilegi d’imposar noms, Déu com a Senyor de l’univers exerceix aquest dret que posteriorment serà compartit amb l’esser humà creat. El verb beneir (bara) té un sentit que va més enllà d’un desig agradable. Expressa més aviat la concessió per part de Déu d’una força vital relacionada amb la generació, el naixement i la reproducció.

Quan ha estat fet un espai habitable amb tots els animals i les plantes, arriba el moment de poblar-lo mitjançant la creació de l’home i la dona. El verb crear pren, amb la creació de l’ésser humà, la plenitud del seu significat. Podríem dir que la creació del cel i la terra no és altra cosa que la preparació d’un habitat apropiat per a l’ésser humà. Que sigui creat a imatge de Déu vol dir que està dotat d’una dignitat comparable a la dignitat de Déu i que la posseeix a diferència de totes les altres coses creades.

Vetlla Pasqual. 27 de Març de 2016