Vés al contingut

El llibre del Levític és poc usat en les lectures litúrgiques dels diumenges i festivitats. Tan sols dues vegades: una per parlar de l’amor al proïsme i una altra per exposar la legislació sobre la lepra. Aquest diumenge, precisament, pertoca llegir un fragment d’aquesta legislació (Lv 13,1-2.45-46). Als ulls dels lectors contemporanis aquest llibre bíblic pot resultar antiquat i de poc interès; parla de lleis que ja no es practiquen; defensa un culte estàtic liderat pels sacerdots en contraposició a una fe dinàmica i creativa incentivada pels profetes; i davant una teologia cristiana que entén la mort de Jesús com un sacrifici, porta a la pregunta de quin valor tenen aquests sacrificis tan ben delimitats normativament si l’únic sacrifici que compte és el de la mort de Jesús. Amb tot, el llibre del Levític està al cor del Pentateuc i allò que està al mig, segons la manera d’estructurar jueva, és el més important.

Els versets escollits de la lectura litúrgica exposen l’estat en que es troben i el que han de fer els malalts per causa de la lepra. La dissort física de la malaltia queda agreujada per la desgràcia moral i religiosa que comportava la impuresa legal. El leprós ha d’anar cridant: “impur, impur”. El leprós impur està exclòs de la vida de la comunitat, però això no és res més que la conseqüència de l’estat d’impuresa, l’arrel de la gravetat de la situació. La puresa o impuresa és aquella qualitat que determina la situació de l’ésser humà davant de Déu. Només Déu és sant i la seva santedat marc a la diferència amb el món imperfecte i contaminat. Això és l’equivalent a dir: només Déu és pur, la impuresa és pròpia del món imperfecte. L’ésser humà, a diferència de Déu, és pecador i procliu a la impuresa. El Déu savi que ha creat un món ordenat i equilibrat no pot admetre allò que tendeix a la confusió i el desorde.

Si la impuresa determina la relació de l’ésser humà amb Déu, aquesta relació es manifesta, en un nivell primordial, en el culte. L’impur exclòs de la comunitat és, en conseqüència, privat del culte amb el resultat de no poder gaudir de la presència de Déu i beneficiar-se dels dons que això comporta. Privat del culte, l’impur no pot adreçar la seva invocació a Déu. És curiós que el verb hebreu que en un dels seus sentits traduïm per invocar (Sl 80,19;105,1; 116,4.13.17) és el verb “qara” i és el mateix verb que serveix per dir que el leprós ha de cridar: impur, impur. “Tots som ara com gent impura...ningú no invoca el teu nom” (64,5s) dirà el profeta Isaïes. El text mostra com la invocació a Déu està renyida amb la impuresa. El leprós quan crida no pot invocar ni lloar Déu, només pot comunicar la seva condició d’impur. Quan estigui curat, el crist que ara posa de manifest la seva puresa es convertirà en lloança.

Arribarà un moment en que la condició de pur o impur no es limitarà a l’àmbit del culte sinó que impregna tota la vida. Els fariseus voldran que les normes per aconseguir la puresa ritual destinades als sacerdots arribin a tot el poble i a tots els àmbits de la quotidianitat. La distinció entre el pur i l’impur esdevindrà la necessitat, per a tota comunitat, d’un espai social net, decent, clar, estèticament bonic i protegit contra la corrupció de tot allò que és lleig, brut repugnant. El que és impur porta inexorablement al debilitament de la vida i a la llarga a la mort.

El llibre del Levític proclama la possibilitat de revertir la situació d’impuresa. La bona notícia del llibre és que Déu atorga els mitjans necessaris per superar l’estat d’impuresa i que gràcies a determinats ritus i actituds, l’ésser humà pot aconseguir la puresa necessària que li permeti refer la seva relació amb Déu estant dret a la seva presència.

Diumenge 6é durant l’any. 14 de Febrer de 2021

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.