Imposar les mans

La segona carta a Timoteu de la qual en llegim un fragment ( 2Tm 1,6-8.13-14) és un escrit elaborat per seguidors de Pau a principis del segle II. La carta encaixa en el gènere literari dels discursos de comiat, on un avantpassat il·lustre dóna instruccions als seus seguidors sobre com s’han de comportar quan ell falti.

El text parla d’imposició de les mans. És un gest simbòlic molt antic, present en moltes cultures i per això adquireix significats molt diversos i és en aquesta pluralitat de significats que es troba en l’Antic Testament. Així veiem com Jacob imposa la mà dreta sobre el cap d’Efraïm i l’esquerra sobre el de Manassès per beneir-los (Gn 48,14). El llibre del Levític indica al qui ofereix un sacrifici que posi la mà sobre el cap de la víctima a fi que sigui acceptada (Lv 1,4). Aaron posa les dues mans sobre el cap del boc expiatori a fi que aquest carregui amb les culpes, infidelitats i pecats dels israelites (Lv 16,21). El significat més atractiu cara el text que ens ocupa és que la imposició de mans serveix per establir en el càrrec un successor; així Moisès imposa las mans sobre el cap de Josué donant-li autoritat sobre la comunitat dels israelites (Lv 27,15-23).

La imposició de les mans es creia que tenia poders curatius. Es diu que Apol·loni de Tiana podia guarir fent aquest gest i un cap de la sinagoga demana a Jesús que guareixi la seva filla per la imposició de les mans (Mc 5,23). Jesús es val d’això per curar una dona encorbada ( Lc 13,13). En el Nou Testament la imposició de les mans com un acte d’investidura el veiem en el moment en que els apòstols ho fan per designar els set dirigents dels cristians de llengua grega ( Ac 6,1-6) . Els dirigents de la comunitat d’Antioquia imposen les mans sobre Bernabé i Saule abans d’iniciar el primer viatge missioner (Ac 13,3). En el llibre del Fets dels Apòstols el gest pot significar el do de l’Esperit Sant; quan Pere i Joan van a Samaria, imposen les mans als samaritans a fi que rebin l’Esperit Sant (Ac 8,17). També ho fa Pau amb els creients d’Efes (Ac 19,6).

En la segona carta a Timoteu, la imposició de les mans té la finalitat de transmetre un do, un carisma. Cal llegir el text en relació a Tm 1,14 que diu: “ No et desentenguis del do que Déu et va concedir en virtut de les paraules profètiques i de la imposició de les mans feta pel col·legi dels qui presideixen la comunitat”. El gest anirà encaminat no tant cap al servei cultual o l’acció litúrgica, sinó que seria un do encaminat a la direcció de la comunitat i l’ensenyament sobretot de la sana doctrina. Si es tenen en compte les paraules que segueixen a la menció de la imposició de les mans: “Déu no ens ha donat un esperit de covardia, sinó de fortalesa, d’amor i de seny”, és lògic pensar que la investidura, tal com la presenta 2 Tm, va acompanyada del do de l’Esperit, tan necessari per dirigir una comunitat, com per defensar davant els adversaris la sana doctrina.

El text mostra un interès particular per la sana doctrina. De fet, una de les característiques dels discursos de comiat és preservar els ensenyaments impartits per part d’aquell que s’acomiada. A la comunitat a qui va dirigida la carta abunden els falsos mestres predicadors de les insanes doctrines. A la carta queden identificats som els que tenen discussions estúpides (2,23), es desvien cap a les xerrameques irreverents (2,16), es desvien cap a les faules ( 4,4) i a vegades apareixen amb noms propis com Jannes i Jambres que s’oposen a la veritat amb l’enteniment malmès (3,8). Timoteu hi haurà de fer front amb el que ha “aprés i acceptat fermament recordant qui l'hi ha ensenyat” (3,14) i sobretot amb el coneixement de les Sagrades Escriptures (3,15) que tenen el poder de donar la saviesa.

Diumenge 27 durant l'any. 6 d'Octubre de 2019