Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

L’evangeli que llegim aquest diumenge (Mt 13,1-23) té tres parts: la molt coneguda paràbola del sembrador (vv. 1-9), paraules de Jesús dirigides als deixebles (vv. 10-17) i l’explicació de dita paràbola (vv. 18-23). Habitualment són més comentades la paràbola del sembrador i la seva explicació i menys les paraules de Jesús dirigides als deixebles potser per la seva dificultat interpretativa. Amb tot, no deixen de tenir el seu interès.

Les paraules de Jesús als deixebles provenen d’un conjunt de dites que, en un moment determinat, es   van introduir a l’evangeli. La primera dita delimita dos grups, a un se li ha atorgat el do de conèixer els misteris del regne, a l’altre no. Jesús regala el seu ensenyament, però la recepció està lligada al do de Déu perquè és ell qui revela els misteris del regne.

La idea de revelació de misteris secrets era comú en la religió grecoromana, on els membres de determinats grups (com ara els de Eleusis o els de Isis) eren iniciats en els secrets dels déus, del cosmos i de la vida. En la literatura sapiencial jueva (Sv 6,22) i especialment en l’apocalíptica (1He 38,3-5) l’establiment del regnat de Déu sobre totes les coses i el retorn de la creació a la seva bondat original  només són revelats a una minoria que els pot conèixer gràcies al do i l’acció reveladora de Déu.

La paràbola, a primer cop d’ull, és un llenguatge clar, colorista, amb imatges preses de la vida popular, però al seu darrere s’hi amaga un ensenyament no tan clar a primera vista, per això cal que siguin interpretades. Mateu en dona un exemple en la interpretació de la paràbola del sembrador. Aquest aspecte obscur de la paràbola és el que permet que Jesús digui: “Per això parlo en paràboles, perquè miren i no hi veuen, escolten però no hi senten ni comprenen” (v.13). Són els savis i entesos a qui els ha estat amagada la revelació (Mt 11,25), per a ells el regne de Déu és una amenaça als seus interessos i a la seva manera de pensar. No posen res de la seva part per entendre, per això les poques ganes que en tenen fins i tot els seran preses.

La gent que  no vol escoltar ni entendre les paraules de Jesús no és altra cosa que la figura d’Israel que no accepta la predicació dels profetes, per això Mateu introdueix la cita del profeta Isaïes (6,9s), un clàssic pel fa a la crítica del Israel rebel. La cita comença amb una constatació premonitòria: “Escolten però no comprenen; miren bé, però no hi veuen” i tot seguit n’exposa la causa: “s’ha fet insensible el cor d’aquest poble”. Cor, centre de la voluntat, el pensament, el coneixement, les decisions i les accions de la persona. Si hi afegim orelles i ulls, parts del cos importantíssimes, ens trobem en que el tancament a la predicació profètica és total, no deixa cap escletxa a la penetració.

La dificultat de la cita d’Isaïes rau en que sembla que Déu no estigués interessat en la conversió del seu poble. No encaixa amb la visió d’un Déu ple d’amor que dura per sempre la seva fidelitat (Sl 117,2). El profeta es llença a predicar sabent, d’entrada, que no l’escoltaran. El fracàs està assegurat; malgrat tot, l’imperatiu de Déu es manté. En el text d’Isaïes s’hi nota una certa ironia, però es pot anar més enllà de la simple ironia. En el text ampliat d’Isaïes (6, 8-13) el profeta pregunta fins quan es mantindrà l’enduriment del poble. La resposta: fins que tot estigui devastat; és a dir, fins que s’hagi produït l’exili. Si el poble es penedeix abans de passar per la dificultat de l’exili el seu penmediment es quedarà a mitges. El poble ha de tocar fons i, a partir d’aquesta situació,  es podrà  començar a crear la realitat nova d’un poble que sí escoltarà la predicació dels profetes. A aquest poble Déu el salvarà. Entre aquests salvats hi ha els feliços que, a diferència de la gent que no escolta, han vist i sentit el que el mateix Isaïes hagués volgut veure i sentir.

Diumenge 15 durant l’any.  16 de Juliol de 2017