Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Els fragments del llibre dels Fets dels Apòstols que llegim a la primera lectura d'aquest diumenge (Ac 8,5-8.14-17) s'ubiquen a continuació del relat de la mort d'Esteve, que marca l'inici d'una persecució contra el grup dels hel·lenistes, especialment contra els seus dirigents, els set escollits (Ac 6,5).

La persecució és la causa d'una gran dispersió que afavorirà la predicació en el territori de Samaria. Instigada per les autoritats jueves, dita persecució no afecta al grup dels dotze, dirigents de l'església ubicada a Jerusalem, perquè no comparteixen els punts de vista dels hel·lenistes, és a dir, la desvinculació de la institució jueva, que vol dir relativització de la Llei, del dissabte i de l'obligació de circumcidar-se. La predicació a Samaria que Jesús havia predit als apòstols (Ac 1,7) i que aquests encara no han començat a fer, tira endavant i serà realitat amb la predicació de Felip i dels hel·lenistes escapats de Jerusalem. Així, doncs, es complirà el programa de Jesús.

Felip predica en camp contrari. L'enemistat entre samaritans i jueus ve de lluny. Malgrat tot, els samaritans admeten els cinc llibres de la Llei i esperen el seu messies que anomenen "ta'eb". Felip es val d'aquesta esperança per anunciar que Jesús és el Messies; l'anunci va acompanyat de molts prodigis. Aquesta manera de procedir és similar a la de Jesús que acompanya l'anunci del Regne de Déu amb senyals i prodigis (Lc 4,31-37; 6,18-19).

Felip no intenta enlluernar els samaritans, sinó anunciar-los el missatge alliberador de Jesús. En això es contraposa a Simó el mag, personatge que s'infiltra en la narració (vv. 9-13) i que la lectura litúrgica omet. Aquest tal Simó, amb els grans poders obtinguts per l'art de la màgia, aconsegueix que tothom estigui pendent d'ell i els deixa bocabadats. L'advertiment de Lluc és clar: els poders de l'Esperit i els poders de la màgia no són el mateix. 

Pere i Joan, representants de l'església de Jerusalem, volen saber què passa a Samaria. Comproven , amb estranyesa, que han rebut el baptisme, però l'Esperit Sant no ha irromput sobre cap d'ells. Han quedat vinculats a la persona de Felip, és a dir, han cregut en Felip, no en Jesús. Els samaritans entusiasmats no han fet gran cosa més que canviar Simó el mag per Felip. Pere i Joan fan una pregària personalitzada sobre cadascun d'ells a fi que rebin l'Esperit Sant, pregària que té en compte les particularitats singulars de cada persona. Els entusiasmes massius impersonals entorn d'un líder serveixen de poca cosa.

Els imposaren les mans. Imposar les mans és un símbol que vol dir, sobretot, transmetre. El qui posa les mans transmet a un altre quelcom que ell té en propietat o perquè li ha estat conferit. En aquest cas transmet per compte de qui li ha conferit la qualitat o la capacitat. Bíblicament pot voler dir que es transmet una benedicció (Jacob beneeix els fills de Josep Gn 48,13-16); que es traspassa un poder (Moisès traspassa a Josué la missió de conduir el poble Nm 27,15-23; Dt 34,9); es traspassa una desgràcia o un mal a fi de ser-ne alliberat (confessats els pecats, el gran sacerdot els transmet al boc expiatori el dia de l'Expiació Lv 16,21-22)  o bé també es traspassa la vida o la salut (Jesús ho feia per curar Mc 5,23; 7,32; 8,23-25, com també ho feien metges de l'antiguitat clàssica). Amb la imposició de les mans es vol introduir quelcom en la totalitat de la persona de l'altre, per això esdevé el símbol preferit de la transmissió de l'Esperit Sant. El dinamisme de l'Esperit, la força transformadora de Déu es comunica als seguidors de Jesús a fi que adquireixin el dinamisme que ha de transformar el món en Regne de Déu

 Diumenge 6é de Pasqua  21 de Maig e 2017