Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

La paràbola dels dos fills de l'evangeli de Mateu  (Mt 21,28-32) que llegim aquest  diumenge exposa una situació, com ho fan moltes paràboles, inspirada en la vida quotidiana: els que diuen i no fan i els que rondinen, es queixen, diuen que no, però desprès compleixen com el qui més. Mateu, però, ha introduït la paràbola en un context que li atorga un significat més profund.

Tal com estan organitzats els passatges en el seu evangeli, podem observar que Jesús ha fet la seva entrada messiànica a Jerusalem (21,1-11); acte seguit, tal com havien estipulat les esperances messiàniques segons les quals el messies havia de fer la seva entrada triomfal al temple, Jesús ha anat al temple de Jerusalem i ha realitzat el gest profètic de l'expulsió dels venedors (21,12-17). Tal com preveu el llibre del Deuteronomi, tot profeta ha d'acreditar que les seves paraules i el seu comportament provenen de Déu (Dt 18,18-22), és per això que els grans sacerdots i els notables del poble exigeixen a Jesús la prova que demostri que la seva autoritat prové de Déu. Jesús esquiva el parany i, tot seguit, els adreça dues paràboles, la primera és la dels dos fills, la que llegim avui. El manament del pare ens fa pensar en la Llei, la Torà. L'altra paràbola és la dels vinyaters on els servents enviats són els profetes que el poble d'Israel va matar o ignorar. "Jerusalem, Jerusalem que mates els profetes"  dirà Jesús més endavant (23,37). Tenim doncs dues paràboles adreçades als grans sacerdots i notables que giren entorn els dos grans pilars de l'Escriptura hebrea del temps de Jesús, la Llei i els profetes.

Quina mena de persones eren les que formaven part d'aquests dos col·lectius? Els grans sacerdots eren l'essència de l'aristocràcia sacerdotal, no eren els sacerdots que vivien amb pocs recursos escampats pel país. Eren d'idees religioses tancades i conservadores, interessats només en la Torà, la llei i concretament en el compliment dels manaments, responsables del culte del temple del que n'eren els amos i del que en treien suculents guanys gràcies als sacrificis, les donacions i l'impost sobre el temple. Estaven ben relacionats amb els romans. Els notables del poble eren els membres laics que formaven part del Sanedrí, caps de les grans famílies de terratinents posseïdors de grans fortunes i, evidentment, els grans negocis que giraven entorn el temple no els havien de ser indiferents. Uns i altres, doncs, units per uns interessos econòmics no podien tolerar que un eixelebrat amb pretensions profètiques posés potes enlaire els seus guanys i beneficis.

La negativa de Jesús a donar un senyal està motivada per la incredulitat dels sacerdots i els notables. Si no van fer cas de Joan, com es creuran un senyal?. D'això es queixa Jesús i aquest és el sentit de la paràbola. Els grans sacerdots eren del partit saduceu que donava autoritat només a la Torà, la llei i en particular als manaments. Els sacerdots i notables queden tipificats en la paràbola en el segon fill que diu sí (compliment dels manaments) però desprès no fa res. Els qui tan defensen els manaments són els primers en incomplir-los.  El comportament dels grans sacerdots i notables reprodueix la història d'Israel que, tot i havent rebut la Llei al Sinaí, la seva història va ser un seguit d'incompliments. El profeta Jeremies ho deia així: " Jo enviava cada dia els meus servents, els profetes, que deien: ‘No feu aquestes coses abominables, que jo les detesto!" Però ells no els van escoltar ni en van fer cap cas; no es convertiren de la seva maldat" (Jr 44,4s). Israel tingué temps per convertir-se mentre hi havia profetes i no ho va fer, els grans sacerdots i notables fan igual, vingué Joan i no en van fer cas, han vist el que ha fet Jesús i tampoc; resultat els qui ells consideren uns indesitjables els prendran el lloc.

Diumenge 26 durant l'any. 1 d'Octubre de 2017