Vés al contingut

Els llibres de les cròniques són poc usats litúrgicament, avui tenim l'oportunitat de llegir un fragment (2Cr 36,14-16.19-23) del segon llibre que parla de la fi de l'estat de Judà. A diferència de la manera de narrar la història, com fan els llibres del reis, el cronista s'interessa més per la valoració i judici dels fets que per la seva descripció.

Els fets històrics a que al·ludeix el text a gran trets anaren així: El 17 de març del 597 aC. Nabucodonosor conquereix Jerusalem, deposa Jeconies i el substitueix per Sedecies, un rei al seu gust. Es produeix una primera deportació. Sedecies es rebel·la contra Nabucodonosor i aquest empren el setge de Jerusalem. Una intervenció de l'exèrcit egipci frena per un temps el setge. Judà poc pot esperar d'Egipte que aviat es farà enrere. El 29 de juliol del 587 aC. es reprèn el setge. Els babilonis entren a Jerusalem; el rei fuig, però és capturat i contempla l'execució dels seus fills, li treuen els ulls i és deportat a Babilònia. Poc temps després el temple i la ciutat són incendiats i les persones importants són cercades, executades o deportades a Babilònia.

El primer que es pot observar en el text és el protagonisme de Déu en els fets que s'esdevenen. Déu és qui envia els profetes missatgers, és el qui s'enutja, envia el rei dels caldeus (així són anomenats els babilonis), i mou el cor de Cir que propicia el retorn. Déu és senyor de la història i res del que passa escapa al seu control.

El text destaca el paper que juga la profecia en tot el que succeeix. Els profetes són esmentats d'una manera genèrica, sense especificar cap nom. No podem fer un repàs detallat dels profetes que denunciaren l' incompliment de l'aliança o que advertien de la possibilitat de l'exili. Foren la veu incòmode per a uns monarques que eren increpats per la seva idolatria i les injustícies socials. Les relacions entre reis i profetes sempre van ser tenses i difícils. El rei necessitava el recolzament i el consell del profeta, però aquest no tenia el poder que tenia el rei a fi que la seva paraula fos operativa. D' entre tots els profetes, el text dedica una particular atenció al profeta Jeremies. Aquest va tenir una intervenció rellevant en els esdeveniments que precipitaren la intervenció dels babilonis i el començament del l'exili.

De Jeremies l'autor de cròniques en presenta un text i no és precisament un dels que vaticinen la intervenció babilònica i la caiguda de l'estat de Judà (32,28-35; 34,2-7; 38,17-18). El text citat es troba al capítol 25 versets 11-12. El profeta relaciona l'exili amb l'any sabàtic. Entre un any sabàtic i un altre passen set anys que, multiplicat per 10, és el temps teològic que dura l'exili (històricament en durà 50). L'any sabàtic beneficia els pobres (Ex 23,10-12), el seu incompliment és ara castigat per l'exili que té una durada basada en una xifra que recorda l'any sabàtic.

La particularitat del text és que el profeta preveu la caiguda de Babilònia. Jeremies observà que l'imperi assiri, causant de la caiguda del regne del nord, havia sucumbit. Si Assíria tingué la seva fi, per què els babilonis no havien de tenir la seva?. Jeremies pensa que l'exili no serà per sempre. El text sintonitza amb el gest de Jeremies que compra terres a Anatot perquè diu el Senyor: "Tornaran a comprar camps en aquest país que ara veieu desolat" (32,43). La compra de camps és imatge del retorn. Ni els babilonis, ni Nabucodonosor tenen la última paraula. És Déu qui té aquesta última paraula i això queda clarament evidenciat quan, valent-se de la política de Cir, obre la porta a la gran reconstrucció del país, del temple i del poble.

Diumenge 4rt de Quaresma. 11 de Març de 2018

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.