Església creixent

Llegim, a la segona lectura d'aquest diumenge de l'Ascensió, un fragment del primer capítol de la carta als Efesis (1,17-23). Tot just al començament, trobem l'expressió: "Pare gloriós" o "Pare de la glòria". És una construcció rara en el llenguatge de l'Escriptura, uneix dos conceptes de contingut molt dens: glòria i Pare. "Kabod" és la paraula hebrea que es tradueix per glòria. El seu significat és "ser pesat". Quelcom que pesa es quelcom que té valor; d'aquí, per extensió, s'aplica a quelcom que té importància, honor, majestat. Així s'explica que "kabod" serveixi per parlar de la majestat i grandesa de Déu que es revela als éssers humans. A l'Antic Testament la glòria de Déu es manifestà en l'alliberament d'Egipte (Ex14,17s), en la donació de la Llei al Sinaí (Ex 24,16), en el retorn de l'exili (Is 44,23). Tot i que la glòria de Déu es manifesta també en els fets i en la mort i resurrecció de Jesús (Jn 11,40, 17,5), el terme glòria forma part del llenguatge propi i característic del parlar sobre Déu de l'Antic Testament. En canvi, parlar de Deu Pare, adreçar-se a Déu com a Pare forma part del llenguatge genuí de Jesús i per tant del Nou Testament. Amb el que diem, es pot veure que l'expressió "Pare de la glòria" uneix dos llenguatges del parlar sobre Déu; un més afí a l'Antic Testament, l'altre propi del Nou. Amb la introducció d'aquesta fórmula l'autor ens prepara per un tema que desenrotllarà més endavant en el seu escrit: la unió de pagans i jueus: "De dos pobles n'ha fet un, destruint el mur que els separava" (2,14). Així es veu com és possible que una comunitat, composta majoritàriament per membres d'origen pagà, pot inserir-se de ple dret en la història de la salvació que comença amb l'elecció d'Israel.

"A ell l'ha fet cap de l'església" (v.22). L'església en la carta als Efesis ja no és la petita comunitat, el petit grup de cristians, sinó l'església universal. És una Església que no renuncia al seu passat jueu, més aviat el supera i, en la mesura que aquesta església integra creients provinents del judaisme i del paganisme, adquireix una universalitat d'intensitat fins aleshores desconeguda. Si "Déu ho ha posat tot als seus peus" (v.22) i en aquest tot s'hi ha d'incloure l'església, vol dir que la realitat i l'existència de l'església s'inscriu en un pla de Déu que abasta tot el que existeix. L'església té un paper davant les potències, autoritats, poders i sobiranies d'aquest món que es situen en el pol oposat del que és l’església. Com dirà més endavant l'autor, és la que ha de fer conèixer les múltiples manifestacions de la saviesa (Ef 3,10).

Aquesta saviesa no és la valorada pels grecs que buscaven a través de la filosofia. Els objectius que s'han d'aconseguir indiquen que no qualsevol saviesa serveix per aconseguir-los. Més aviat cal la saviesa messiànica de que parla Isaïes (11,2) o la que adquireix Josué per conduir el seu poble( Dt 34,9); és la que Pau (ben conegut per l'autor d'Efesis) entén que es fonamenta en l'absurd i la feblesa (1Co1,25). És un do de l'Esperit; és el complement de la fe i l'amor que els membres de la comunitat ja tenen, tal com ho ha dit l'autor de la carta (Ef 1,15). És la saviesa que té com objectiu fer conèixer qui és Déu i fer comprendre el contingut de la seva revelació que té el seu punt àlgid en la mort i resurrecció de Jesús, pas ineludible per a que tot li sigui posat sota els seus peus.

Festivitat de l’Ascensió del Senyor. 28 de Maig de 2017