Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

La conegudíssima paràbola del fariseu i el cobrador d’impostos (Lc 8,9-14) la llegim avui a l’evangeli d’aquest diumenge. La frase conclusiva fa universal el valor de la humilitat.

Per copsar l’abast de la paràbola val la pena endinsar-nos en la personalitat dels dos protagonistes. El fariseu no és una mala persona, va al temple a pregar, de n’hi do les coses que fa. Sí, però quelcom hi ha en la seva pregària, que fa que no surti justificat. La postura física de plantar-se dret denota ja un gest de superioritat. Prega dintre seu. És una pregària que no surt cap a fora; encara que digui: "Oh Déu" no es dirigeix a Déu. Surt d’ell, però va a parar a ell com una mena de cercle tancat. No demana res a Déu perquè no sent cap necessitat de Déu. Sembla més aviat que espera que Déu li doni les gràcies per ser una bona persona.

Dóna gràcies per no ser com els altres homes. En l’extrem de l’autocomplaença es compara amb el cobrador d’impostos. Si ens fixem en els salms, la pregària d’acció de gràcies sempre va acompanyada de la lloança a Déu (79,13; 109,30) de l’alegria (147,7) de la proclamació de les  meravelles que Déu ha fet (9,2; 52,11; 139,14) o agraeix que Déu escolta i salva (118,28). Els motius d’acció de gràcies en els salms són molt diferents als motius del fariseu, en aquest es produeix una distorsió del motiu pel qual cal donar gràcies a Déu.

Hem dit que el fariseu fa coses ben fetes, compleix amb alguns dels preceptes del decàleg. No és com els homes que són lladres (arpages) o injustos ( adikioi, terme que té el sentit de perjudicar a una persona sobretot en l'àmbit del dret) o adúlters (moichoi). Tenen a veure amb la part del decàleg que fa referència al comportament amb els altres: no robar (Ex 20,15), no acusar ningú falsament (Ex 20,16), no cometre adulteri ( Ex 20,14). Si ho comparem amb la pregunta que un mestre de la Llei fa a Jesús sobre com aconseguir la vida eterna (Lc 10,25-28), allà apareix l'amor a Déu com a principi fonamental i rector de tota conducta humana: Estima el Senyor el teu Déu. En la pregària del fariseu l'amor a Déu brilla per la seva absència . El bon comportament amb els altres no és amor a Déu, perquè els altres són únicament la unitat de mesura del seu egocentrisme.

El cobrador d'impostos demana que Déu li sigui propici, reconeix la seva pròpia limitació i confessa sincerament el seu pecat. En la seva pregària hi trobem el ressò dels salm 51: "Compadeix-te de mi Déu meu. Reconec les meves faltes". Curiosament aquest salm proclama que les ofrenes d'holocausts no valen res si no hi ha l'ofrena d'un cor penedit. Vol refer les relacions amb Déu que estaven trencades o que mai van existir que s’han de definir per l’amor entranyable de Déu. Estem a les antípodes de la manera de pensar del fariseu, per ell l'amor de Déu no entra en el seu esquema religiós.    

El problema del fariseu és pensar que les seves obres li faran de contrapès als pecats que pugui tenir. És el mateix problema que té el fariseu que convida Jesús (Lc 7). Aquest pensa que la seva justícia li podrà aconseguir el perdó d'unes poques faltes que ell hagi pogut cometre. Per això Jesús li diu que estima poc perquè se li ha perdonat poc. El fariseu que prega en el temple tampoc estima perquè oblida la part del decàleg que fa referència a l'amor a Déu. Ni l'autocomplaença en els èxits aconseguits per la confiança en les pròpies possibilitats, ni l'observança del que està manat - vingui d'on vingui el manament- donen dret a una justificació que només pot provenir de la misericòrdia de Déu.   

Diumenge 30 durant l’any 23 d’Octubre de 2016