Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Els sumaris són narracions breus que, amb uns pocs versets, pretenen resumir unes determinades circumstàncies sense entrar en el detall concret dels fets. A la primera lectura d’aquest diumenge llegim el primer que apareix en el llibre dels Fets del Apòstols (2,42-47) que sintetitza la vida de la comunitat de Lluc que es pot prendre per model de les primeres comunitats cristianes. Un altre sumari es troba a Ac 4,32-35 i es poden considerar també sumaris Ac 5,11-16 i 19,11-19.

La vida de la comunitat que el sumari sintetitza està marcada per quatre notes distintives: l’ensenyament dels apòstols, la comunitat de vida, la pregària i la fracció del pa. Aquestes característiques són les que anaren senyalant les comunitats de Jesús com a comunitats alternatives a les comunitats jueves.

Els membres de la comunitat descrita ja han rebut el primer anunci, el kerigma, la bona notícia; ara es tracta de perseverar en l’ensenyament dels apòstols que es nodreix, abans que res, del mateix ensenyament de Jesús, aquella instrucció que Jesús impartí durant la seva vida (Lc 5,3)i en l’intermedi pasqual abans de ser endut al cel (Ac 1,3). Les comunitats de Jesús tindran una cura especial en que tot ensenyament connecti amb l’ensenyament de Jesús i la garantia d’això és que tingui l’aval de l’ensenyament dels apòstols, és a dir, d’aquells que reberen directament l’ensenyament de Jesús. La fidelitat a l’ensenyament de Jesús passa per la fidelitat a l’ensenyament apostòlic. Aquest va acompanyat d’una relectura de l’Antic Testament, ja ho va fer Jesús amb els deixebles d’Emaús (Lc 24,27) i ho acaba de fer Pere anunciant que el que s’ha esdevingut en Jesús estava previst en l’Escriptura (Ac 2,14-36).

“Tots els creients vivien units i tot ho tenien al servei de tots”. No eren els únics que ho feien. També els essenis practicaven la comunitat de béns. Flavi Josep, escriptor jueu del s. I parla elogiosament d’aquest grup i diu d’ells: “ Solen també menysprear la riquesa i tenen en gran estima la comunicació dels béns els uns amb el altres i no hi ha qui sigui més ric que un altre” (Bell 2,6). En una societat en que l’objectiu de la vida és acaparar béns, com el ric insensat de la paràbola de Lluc (12,19) i en que la religiositat  jueva considerava la prosperitat material com una benedicció de Déu ( Dt 28,3-5.11-12) la renúncia a la riquesa esdevenia una presa de posició alternativa als valors dominats. No és estrany que, tant els esseni com les primeres comunitats cristianes despertessin  l’ admiració de la gent que segurament veien en el gest una forma de contrarestar el poder i domini dels rics poderosos.

El text reflecteix el moment històric en que les comunitats cristianes celebren l’eucaristia en les trobades domèstiques. La pregària feta a casa alterna amb l’assistència al culte del temple. El text ho presenta en juxtaposició i no deixa de causar estranyesa. Com és possible que no hi hagi hagut un trencament amb el temple, quan Jesús s’hi va enfrontar quan va treure’n els venedors (Lc 19,45s) i les autoritats que el governen són els que han decidit la mort de Jesús (Lc 23,18)? La tensió viscuda pels primers seguidors de Jesús entre acceptar la seva novetat seguint, no obstant, en el marc de la religiositat jueva que afectava més enllà de les creences personals, era ineludible. La mort d’Esteve, causada pel fet de qüestionar la validesa del  temple, marcarà un pas decisiu.

La notícia final informa de que la comunitat creixia. Lluc ha presentat l’escolta de l’ensenyament apostòlic, compartir els béns, la fracció del pa i la pregària com els elements constitutius de la comunitat, però són també els que la faran créixer; són aquests i no d’altres, malgrat es pensi que el que fa créixer les comunitats siguin coses ben diferents.   

Diumenge 2on de Pasqua. 29 d'Abril de 2020