Els dos cossos

Tornem als diumenges que durant l’any no tenen cap connotació festiva i litúrgica especial. Avui a la segona lectura llegim un fragment de la segona carta de Pau als Corintis (2Co 5,6-10). Existeix un consens amplíssim entre els comentaristes dels escrits paulins que les cartes 1a i 2a Corintis recullen moltes més cartes que Pau i el seu equip els haurien escrit. El text que llegim avui formaria part de la tercera d’aquestes cartes que abastaria des 2Co 2,14 fins a 7,4. La finalitat d’aquesta carta seria una defensa de la missió de Pau davant l’oposició i enfrontament d’uns missioners hel·lenistes arribats a la comunitat. Ells haurien muntat una fèrria oposició al ministeri de Pau. Tot i que l’apòstol s’ocupa detalladament d’aquest qüestió en els capítols 10-13 és important tenir en compte aquest fet a l’hora de llegir el text que ens ocupa.

Pau ha anat descrivint anteriorment les contrarietats i sofriments que comporta el treball missioner amb el clar convenciment que aquests són momentanis, lleugers i que no duraran sempre. En el començament del capítol 5é i en els versets que comentem s’obre una gran esperança: “Déu és el qui ens ha destinat a la vida immortal i ens ha donat l'Esperit com a penyora del que vindrà” (v.5). Els falsos predicadors entenien que l’ànima estava presonera en el cos i que la manera d’aconseguir la llibertat era desempallegant-se del cos físic i així l’ànima podia aconseguir la seva glòria. Per tant, per aquests, el cos no servia de res, ans el contrari, era una nosa. Pau reacciona davant d’això. Certament el cos es destrueix diu Pau en els versets previs al text que ens ocupa: “es destrueix aquesta casa terrenal” . Quan el cos es destrueix, què passa llavors? s’acaba tot? No, perquè Pau afirma, en contra dels seus adversaris, que “ tenim una casa eterna al cel, una casa celestial”. Déu ens ha destinat a la vida i aquesta vida el cristià la viurà en un cos celestial, un cos transformat. Pau fidel a l’antropologia semítica no pot entendre un ésser, un jo unit a Crist sense un cos. La doctrina del cos transformat l’ha desenvolupat ja en el capítol 15 de la primera carta als Corintis; allí parla de la diferència entre un cos terrenal i un cos espiritual (15,44).

Pau és un expert en exposar la tensió que es produeix entre el sí però l’encara no, entre la possessió i l’esperança, entre el que ha començat i el que no ha arribat a la plenitud. Aquí ho fa exposant el que passa amb el cos mentre vivim en aquesta vida i no arriba encara el moment d’anar a viure amb el Senyor. Es val del verb “dêmeô” que segons el prefix que hi afegeix adquireix un sentit o un altre. “ekdêmeô” vol dir estar a l’estranger, “endêmeô” vol dir estar a casa. L’existència corporal és absència perquè implica estar lluny del Senyor. Altrament la plena comunió de vida amb el Senyor implica la desaparició de l’existència en aquest món. Per dir-ho d’alguna manera, nosaltres i el Senyor estem en esferes separades, en àmbits d’existència distanciats. La fe, la confiança, el desig de ser plaents al Senyor pot superar aquesta distància. Desitgem estar fora de l’actual esfera i arribar definitivament a casa per estar amb el Senyor per gaudir la plena comunió amb ell.

Per reblar la importància del cos davant els seus adversaris, Pau recorda que en el moment de comparèixer davant el tribunal de Crist el que s’hagi obrat amb el cos en aquesta vida (Rm 2,6) tindrà la seva importància. És cer que el just viu per la fe, però Pau és ben conscient que hi ha comportaments que són indignes de la vida del cristià (1Co 6,9-10). La justificació per la fe no exclou que les bones obres tinguin la seva recompensa.

Diumenge 11é durant l’any. 13 de Juny de 2021