En una de les lectures de la Vetlla Pasqual es llegeix el conegudíssim relat del sacrifici d’Isaac (Gn 22, 1-18) que permet ser copsat des de moltes òptiques i permet moltes interpretacions. Segurament fou un relat independent, molt ben construït que s’inserí en les narracions patriarcals sobre Abraham i Isaac. En la seva redacció més antiga era una narració llegendària de tipus cultual, vinculada a un santuari que explicava com el gran déu havia salvat la vida d’un nen que estaven a punt de sacrificar i, en comptes del nen, s’havia sacrificat un animal; des d’aleshores els sacrificis humans havien desaparegut d’aquell lloc de culte. El nom del santuari, lligat a aquesta llegenda, s’ha perdut, el que sí sabem del cert, és el rebuig d’Israel als sacrificis amb nens que practicaven els cananeus. Ho adverteix clarament el llibre del Deuteronomi: “Aquestes nacions, en els seus cultes, fan tota mena de ritus que el Senyor abomina i detesta: fins i tot cremen els seus fills i les seves filles en honor dels seus déus” (.12,31 i també 18,9-10). Es veu clar en la crítica a les pràctiques dels reis de Judà, Acaz i Manassès ( 2Re 16,3; 21,6) i els rebutgen els profetes Jeremies i Ezequiel (Jr 32,35; Ez 16,20s; 23,37.39).
El relat permet ser llegit des de l’experiència de l’exili. Com s’explica el gran fracàs que representa l’exili? Quan Israel es veu aclaparat per les potències estrangeres, sembla que Déu vagi en contra del seu propi poble, de manera semblant, sembla que Déu s’enfronti a Abraham quan li demana quelcom abominable i en contra del que tantes vegades li havia promès. Israel experimenta el que en podríem dir “el fracàs aparent”: quan tot sembla perdut, quan no apareix la solució per enlloc, en l’últim instant emergeix la intervenció miraculosa i decisiva de Déu que salva d’una manera inesperada. Vista l’experiència de l’exili, el relat del sacrifici d’Isaac, la possible mort d’un infant, fa veure que hi ha desgràcies molt més grans de les quals Déu pot salvar, perquè l’exili és la mort de tot un poble.
El més impactant del relat és la fe, obediència i disponibilitat d’Abraham. El narrador ens informa que Déu posà a prova a Abraham. És una expressió que trobem repetida en l’Escriptura: “Déu us vol posar a prova per saber si l’estimeu amb tot el cor i amb tota l’ànima” (Dt 13,4), també a Jutges 2,22 i 3,4. No és que Déu es delecti jugant amb Abraham a veure si sucumbeix en la infidelitat. Posar a prova s’ha de llegir en el sentit de comprovar la qualitat de la fe d’Abraham. Un producte que passa un control de qualitat vol dir que està en perfectes condicions. Déu vol saber en quin estat està la fe d’Abraham.
Per Abraham la demanda de Déu li és incomprensible. El fill que Déu li havia donat, el que havia costat tant d’aconseguir, el que tant estimava, l’únic que podia satisfer la promesa feta tantes vegades de ser pare d’un gran poble, ara havia de ser retornat a Déu, essent ofert en sacrifici. Sembla que Déu es rigui d’Abraham; per què tant d’embolic per arribar a aquí?. Per Abraham representa un abandonar el passat , tots els esforços no han servit per res i també renunciar a tota possibilitat de futur. Com s’ho farà Déu ara per complir la seva promesa i donar-li una descendència? Aquí rau la fe d’Abraham. Fa tres dies de camí, vol dir que té temps per pensar-s’hi i fer-se enrere, però pensa que a Déu no se li poden demanar explicacions i que és capaç de donar sortida a una situació que aparentment no en té cap.
Amb posterioritat, l’anyell que mor en comptes d’Isaac serà comparat amb l’anyell del sopar de pasqua, la sang del qual permet que els israelites no morin i puguin fugir de l’opressió del faraó. Les comunitats cristianes veuran en l’anyell una prefiguració de Jesús, l’anyell de Déu que mor per a donar a tots la vida.
Vetlla Pasqual. 16 d’Abril de 2017
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.