Quan l’apòstol Pau es trobava a l’Àsia menor, durant el seu segon viatge missioner (49-50 dC.) mentre s’estava a Tròada tingué la visió d’un home que s’estava dret davant d’ell i li suplicava: “Vine a Macedònia i ajuda’ns” (Ac 16,8-9). Convençut que Déu li havia encomanat aquesta missió, Pau i els seus companys es feren a la mar i, desprès de passar per Samotràcia i Neàpolis, arribaren a la colònia romana de Filips, allí fundaren una comunitat cristiana de la que Lídia en fou la primera batejada i possiblement la seva dirigent (Ac 16,11-15).
La missió de Pau a Filips tingué les seves penes i les seves alegries, així ho explica el llibre dels Fets dels Apòstols (Ac 16,19-24). Pau exorcitzà una noia vident que practicava la endevinació; el fet provocà la ira dels seus amos que quedaren privats d’un sucós benefici. El fet despertà un avalot que portà Pau a la presó. La part positiva de la missió és la relació entranyable i amical que s’establí entre l’equip missional de Pau i la comunitat. Aquesta especial relació queda plasmada en el text que llegim a la segona lectura d’avui (Fl 1,3-6.8-11). Pau escriu: “Dono gràcies al meu Déu cada vegada que us recordo” (v,3) i “Us porto dins el cor” (v.7), “Déu es testimoni de com us enyoro” (v8). Record, enyorança i estimació tres temes que denoten la relació entranyable.
En la carta als Filipencs, Pau afirma repetides vegades que està empresonat (1,7-13-14.17) No està clar a quin empresonament es refereix. Hi estigué a Cesarea (Ac 24,27), a Roma (Ac 28,11ss), però el més possible és que es refereixi a alguna de les presons mencionades a 2Co 11,23 o a l’incident amb Demetri i els orfebres d’Efes narrat a Ac 19,23-40. Aquesta situació d’empresonament hauria d’enfonsar Pau en un estat d’ànim trist i abatut, en canvi escriu que prega ple de goig pels filipencs. El tema de l’alegria és present a tota la carta (1,18.25; 2,2.17-18.28-29; 3,1; 4,4.10).
Aquesta carta Pau la va escriure unes setmanes desprès d’haver escrit una primera carta. Pau elabora una resposta més extensa per resoldre unes situacions que havia sentit que es donaven a la comunitat de Filips. Els filipencs estan experimentant una hostilitat considerable per part dels seus conciutadans (1,28-30). Pau veu que la capacitat de resistència dels filipencs pot quedar seriosament afectada. De fet problemes dins la comunitat no en falten: “Aneu en compte amb els qui són com gossos. Compte amb els mals operaris. Compte amb aquesta gent partidària de la mutilació” (3,2) dirà en la mateixa carta. “Molts viuen com enemics de la creu de Crist” (3,18). Hi ha dissidències entre Evòdia i Síntique que cal resoldre (4,2). Problemes, doncs, dins la comunitat n’hi ha. La carta, en tant que intervenció de Pau, està totalment justificada.
En la carta sobresurt el tema de la “koinonia” que el nostre text tradueix per contribució. En un sentit laic “koinonia” vol dir col·laboració comercial. El filòsof Aristòtil diu que “tota amistat està basada en una comunitat” (Etc. nic. 8,12,1). Pau usa el terme en diverses ocasions, parlarà de la comunió de l’Esperit Sant (2Co 13,13) o, en parlar de l’eucaristia, de la comunió amb la sang de Crist (1 Co 10,16). El terme es troba en la carta als filipencs amb una forma que no que no apareix en cap altre lloc del Nou Testament: “contribuir a la causa de l’evangeli”. La contribució dels Filipencs en la tasca de l’evangelització ha pres diverses formes: posar a disposició de Pau la persona d’Epafrodit, un membre la comunitat (2,25-30), la pregària (1,19), el recolzament financer (4,15-18) i un comportament digne de l’evangeli (1,27).
El text que llegim acaba amb la recomanació al coneixement i la clarividència per saber discernir el que més convé. És la recepta més adient per afrontar els problemes de la comunitat.
Diumenge 2on d’Advent 9 de Desembre de 2018
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.