Vés al contingut

El capítol 15 del llibre del Siràcida comença (vv. 1-10) senyalant els guanys que s’obtenen amb la recerca de la saviesa: “Venerant el Senyor i seguint la Llei s’obté la saviesa” (v.1). Segueixen uns versets (7-9) que posen de manifest que els pecadors no veuran mai la saviesa (v.7). La segona part del capítol (vv. 11-20) s’explana en mostrar com l’opció pel pecat es presenta com una opció contrària a la recerca de la saviesa. D’aquesta segona port en llegim uns versets a la primera lectura d’aquest diumenge (Sir 15,15-20).

La qüestió de fons que origina el text és la responsabilitat personal de l’ésser humà i la seva llibertat pel que fa a l’elecció entre el bé o el mal. Algunes religions ensenyen que les accions dolents comeses per les persones humanes provenen de les influències de divinitats dolentes o forces misterioses negatives i adverses. El text bíblic procura deixar ben clar (amb paraules que no es llegeixen a la lectura litúrgica) que en cap cas Déu es responsable dels pecats comesos pel éssers humans, tot i que hi ha algun text de l’escriptura hebrea que podria fer pensar que sí, que Déu pot induir a fer el mal. A Ex 10,11 és Déu qui endureix el cor de faraó a fi de no deixar sortir els israelites d’Egipte i a 2 Sa 24 1, Déu indueix David a fer un cens que resulta ser un pecat (v.10). El Déu d’Israel, a diferència dels déus d’altres pobles i de forces ocultes, no és responsable dels pecats humans.

L’argument és que l’ésser humà esta dotat d’una llibertat que el fa capaç d’optar pel camí que duu a la vida o el que duu a la mort. La doctrina dels dos camins no és nova a la Bíblia. La trobem en el llibre del Deuteronomi (11,26s). La promesa de felicitat o amenaces, segons es posin en pràctica o no els manaments del Senyor, exposades en el capítol 28, són un clar reflex d’aquesta doctrina. També es pot veure en el rerefons de la proposta de Josué, feta a Siquem, a les tribus d’Israel: “ Si no us satisfà de tenir el Senyor per Déu, escolliu a quins déus voleu adorar” (Js 24,15). La doctrina perdurarà en primitius textos cristians. El llibre de la “Doctrina dels dotze apòstols” (Didakhé) comença dient: “Hi ha dos camins, un de la vida i un de la mort i és gran la diferència entre aquests dos camins” (1,1).

La doctrina de la responsabilitat personal representa un canvi en la manera de pensar d’Israel. En la seva teologia clàssica és la col·lectivitat de tot el poble la qui es fa responsable davant Déu del seu comportament. “Els israelites ofenien el Senyor ... abandonaven el Senyor ... Tot això va provocar la indignació amb el Senyor” dirà el llibre des Jutges (Jt 2,11s). Els profetes es queixaran del mateix: “Us envio conta una nació infidel, contra un poble que m’irrita” (Is 10,6) “El meu poble m’ha abandonat a mi” (Jr 2,13) Serà a partir d’Ezequiel que anirà prenent força la tesi de la responsabilitat personal. “Si el just deixa de fer el bé i comet el mal morirà per culpa d’això” (Ez 33,18).

Què s’hi guanya o què s’hi perd amb la responsabilitat personal? La responsabilitat col·lectiva té de bo el mostrar que hi ha mals en els que tothom hi té un grau major o menor de culpa. La responsabilitat personal preserva de diluir la responsabilitat en una nebulosa que no permet saber mai qui ha sigut el qui ha general grans perjudicis als indefensos. Per sort en l’escriptura hebrea perviuen textos en favor de cadascun dels dos enfocaments. La presència d’aquests textos serveix de base per aconseguir un equilibri que no es presenta fàcil.

Diumenge 6é durant l’any 12 de Febrer de 2017

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.