Calma que tot arribarà

Molts estudiosos expliquen que el llibre de Malaquies sorgeix de separar uns capítols del llibre de Zacaries. Això, juntament amb la incorporació del llibre de Jonàs, es va fer per aconseguir una col·lecció de 12 llibres – número significatiu – que en la bíblia hebrea conformen un únic volum anomenat el llibre dels dotze profetes i en les nostres bíblies apareixen en llibres independents considerats com els profetes menors. El llibre de Malaquies tanca, doncs, el llibre dels 12 profetes, a la vegada, si ens atenem a la col·locació que en fa la Vulgata, tanca tot l’Antic Testament. El sol de la salvació que arribarà no és altre que Jesús de qui parlarà el Nou Testament. Mateu començarà amb la genealogia de Jesús (1,1-16) i Lluc, en el càntic de Zacaries parlarà d’aquest sol que ens visitarà (1,78).

A la primera lectura d’aquest diumenge llegim un fragment del tram final del llibre de Malaquies ( Ml 3,19-20a). L’obra es situa desprès de la dedicació del temple que tingué lloc desprès de l’exili (516-515 aC.) i abans de la reforma de Nehemies (445-444 aC.). Malaquies profetitza, doncs, desprès de l’exili i exposa l’estat de Jerusalem durant aquest període. La comunitat israelita havia posat la confiança en Zorobabel, rei que havia de liderar la restauració del país, però les promeses no es van complir i les esperances van flaquejar. El culte en el temple es va deteriorar, la moral dels sacerdots va defallir (en una part del llibre els critica durament) i el desencís s’apoderà del poble. Malaquies vol restablir la confiança del poble en Déu i anuncia la futura restauració.

El text s’estructura en una sèrie d’oracles precedits per una pregunta. Cada oracle és com una resposta a la qüestió plantejada. En el text que ens ocupa la trobem en el verset 15: “Què n’hem tret d’observar el que ell manava i de lamentar-nos davant el Senyor de l’univers?” La pregunta ve esperonada per la sensació de que els insolents prosperaran. Als que no compleixen la voluntat de Déu tot els va bé. És la mateixa experiència que es reflecteix en el salm 73,2-3. “Jo he estat a punt de desviar-me, veient el benestar dels insolents”.

El profeta vaticina el futur que espera als insolents. La imatge de la palla cremada de la que no en queda res serveix per il·lustrar que dels injustos i malvats no en quedarà res. En contraposició, s’anuncia el triomf dels justos en el dia del Senyor. El profeta vol deixar clar que l’amor de Déu prevaldrà per damunt de qualsevol circumstància i a la fi, malgrat l’angoixa, la tribulació, i la manca d’esperança, l’acció favorable de Déu s’imposarà.

“Ja arriba aquell dia” (v19). És una expressió que té una gran força. És el dia del Senyor gran i terrible de que parla el profeta Joel (2,11). Dia d’indignació de tràngol, angoixa, destrucció, càstig dirà Sofonies (1,14). En el dia del Senyor es produeix la manifestació del reialme i el domini de Déu, una demostració del seu poder (Is 2,21). Aquesta realitat de poder i domini es concreta en el càstig del poble infidel i dels malvats, dia de passar comptes amb Israel dirà el profeta Amòs (3,14). Amb el temps el càstig s’amplia als enemics d’Israel, dia de l’extermini dels culpables (Is 13,6) de demanar comptes als enemics de Sió ( Is 34,8).

L’autor de Malaquies juga amb el doble simbolisme del foc. En sentit negatiu el foc és símbol de destrucció i mort, perquè crema i destrueix. “El Senyor el vostre Déu, és com un foc que devora” dirà el llibre del Deuteronomi (4,24). En aquest sentit el foc és l’element destructor dels malvats. En el sentit positiu el foc és donador de vida. El sol, associat al simbolisme del foc, és Déu que esdevé salvació i vida pels qui li són fidels.

Diumenge 33 durant l’any 13 de Novembre de 2016