Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

La sortida d’Egipte i la manifestació de Déu en el Sinaí són dos moments puntals en el llibre de l’Èxode. El narrador, valent-se de la descripció d’un itinerari, va desgranant esdeveniments i situacions particulars. En la mesura que avança l’itinerari, el trajecte d’Egipte fins al Sinaí està marcat per les proves que el Senyor enviarà al seu poble durant l’estada en el desert. Aquestes proves aniran preparant el poble per a la recepció de la Llei.

En el capítol 17 del llibre de l’Èxode se’n presenten dues. Apareixen com amenaces o enemics que pretenen actuar contra el pla alliberador de Déu. Una té el seu origen en el poble mateix, és la queixa per la falta d’aigua (Ex 17,1-7); l’altra prové de fora, és la guerra contra els amalequites, el passatge que la descriu és el que llegim a la primera lectura d’aquest diumenge (Ex 17,8-13). En tots dos episodis intervé el bastó prodigiós de Moisès.

Amalec, rei dels amalequites era el nét d’Esaú (Gn 36,12). Els amalequites que trobem lluitant contra Israel serien els seus descendents i l’esdeveniment mostra com persisteix el conflicte entre Jacob i Esaú. En el llibre del Deuteronomi  (25,17-19) els amalequites apareixen com enemics declarats d’Israel. Saül (1Sa 15) i David (1Sa 28,8; 30,17) combateren contra ells i en el llibre d’Ester, Aman perseguidor dels jueus és agaguita i Agag (1Sa 15,8)és un dels reis dels amalequites.

Es dona notícia de la batalla però no es descriu la cruesa dels combats. La gesta té més l’aparença d’una acció litúrgica (alçar les mans (Sl 63,5; 77,3), mantenir el bastó alçat) que no pas d’un combat bèl·lic. Josué apareix en l’escena sense cap presentació; potser la seva intervenció vol preparar el paper que en el futur adquirirà com a successor de Moisès. La victòria ajuda a apuntar mèrits al seu “curriculum”.

El bastó de Moisès té un protagonisme especial dins el relat. És el bastó que es converteix en serp davant el Faraó (Ex 4,2-4; 7,8-12); és el bastó amb que Moisès colpeja el Nil i tot seguit es converteix en sang (Ex 7,20-21); és el que intervé en la plaga de les granotes (Ex 8,1) i en la dels mosquits (Ex 8,12); és el bastó que separa les aigües del mar Roig i les torna a ajuntar (Ex 14,15-28); és el bastó que fa brollar aigua de la roca (Ex 17,6). En tots aquests casos el bastó de Moisès demostra i fa evident el poder de Déu. Així s’esdevé en el nostre episodi.  El bastó és poder i presència de Déu. Tot i que  poca cosa es podia esperar militarment d’un grapat d’esclaus fugitius pel desert, la victòria es deu no només a l’esforç combatiu dels israelites sinó al gest de Moisès de mantenir alçat el bastó. Quan els combatents israelites veuen el bastó, augmenta el seu coratge, si no el veuen el coratge decau. Veure el bastó els recorda la presència i la protecció de Déu que els allibera i els salva. Moisès derrota els amalequites i el seu rei amb el bastó que en altre temps derrotà el faraó i els egipcis. 

És present realment el Senyor enmig del poble? Pregunta que es fan els israelites durant la travessa pel desert.  La victòria aclareix tota mena de dubtes. En el moment del recel i la vacil·lació, el Senyor dóna proves de la seva presència. Els amalequites acabaran essent maleïts perquè intentaven impedir que Israel, el poble de Déu, rebés l’herència que Ell els havia promès.

Diumenge 29 durant l’any. 20 d’Octubre 2019