Banquets en competència

Un parell de versets del capítol 10 de la 1a carta de Pau als corintis llegim a la segona lectura d'avui (1Co 10,16-17), festivitat del Cos i la Sang del Senyor. Pau es val de la tradició sobre el sopar eucarístic (una tradició de la que en parlarà més endavant a 11,17-34) per argumentar sobre un problema que es dóna a la comunitat de Corint: la participació en els àpats on es menja carn sacrificada als ídols.

L'apòstol defensa la incompatibilitat que es dóna entre la comunió dels qui participen en sopar del Senyor i la comunió dels qui ho fan en els banquets idolàtrics. En moltíssimes cultures hi havia - i en algunes encara perduren - els banquets sagrats. En ells, l'ésser humà rep la força de la divinitat que penetra a través de l'aliment ingerit i que li dóna, sobretot, la immortalitat. A la vegada els qui participen d'un mateix banquet queden units en una comunió entre ells. Pel fet de restar units a una mateixa divinitat, aquesta actua com a principi comú que garanteix la unitat entre tots ells. La participació en un banquet sagrat era el ritual iniciàtic que integrava dins la comunitat.

Israel també va celebrar i participar en àpats sagrats. Ho va fer participant com a convidat en àpats sagrats oferts als déus moabites (Nm 25,2) però tingué també els seus propis banquets sagrats, aquests anaven lligats a la celebració de la Pasqua (Ex 12-13) i a la conclusió de l'aliança (Ex 24, 9-11). En l'antiguitat, molts pactes es segellaven amb un bon menjar. Pau rememora aquí els sacrificis de comunió en la que la víctima era repartida entre Déu, el sacerdot i el qui feia l'ofrena, entenent que es creava un vincle entre tots els implicats (Lv 3,1-17; 7,11-18). Pau té presents també els menjars rituals sagrats que practicava el poble d'Israel. El calze o copa de benedicció és una expressió arrelada en el judaisme per referir-se a la tercera copa amb la que es proclamava la lloança/benedicció a Déu donar gràcies en acabar l'àpat celebrat. Probablement va ser aquesta tercera copa la que Jesús oferí als seus deixebles en el darrer sopar (Mc 14,23s; Mt 26,27-28). El sopar del Senyor dels primers cristians s'acabava també amb la copa de la benedicció; era el ritual conclusiu i beure d'aquesta comportava la "koinonia" (comunió) amb la mort alliberadora de Jesús.

Koinonia /comunió significa compartir no només el menjar material, sinó també la sintonia de pensament, l'amistat, el companyonia, el participar en un projecte comú. Per això els fariseus s'estranyaven que Jesús mengés amb els pecadors perquè això volia dir que entre ells s'havia enfortit una avinença inadmissible pels codia estrictes de la religiositat farisaica (Mc 2,15-17). La comunió existia en les "eranos", menjars en els que cadascú aportava el que podia. Es feien per a crear una relació especial entre els participants i el plat principal solia ser sempre carn sacrificada als ídols.

El que més interessa a Pau en aquest passatge és la qüestió de la "koinonia" o comunió perquè, al cap i a la fi el que li interessa demostrar és la impossibilitat d'una doble comunió, una amb Jesús a través de menjar el pa partit i beure la copa del vi i una altra amb els ídols que, tot i que no són reals, cal allunyar les sospites d'una possible connivència amb ells i prevenir no caure en el mal camí. La participació en l'Eucaristia posa el cristià en una profunda comunió amb Jesús, la seva mort i la seva resurrecció. Els corintis i Pau saben que la mort de Jesús fou en benefici de tots i que això és molt seriós, tant que fa que el menjar el pa i beure el calze eucarístics és incompatible amb la participació en els banquets idolàtrics.

Festivitat del Cos i la Sang del Senyor

Diumenge 18 de Juny de 2017