Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

El tram final de la carta de Pau als Romans (Rm 8,35-39) que llegim aquest diumenge és un himne que proclama que res pot separar els qui creuen de l’amor de Déu. L’himne arrenca en el verset 31 del capítol. A través d’unes preguntes retòriques i d’unes respostes que deixen la pregunta sense força es van desenvolupant les afirmacions que Pau vol exposar: davant de qualsevol oposició, Déu està a favor del creient; no hi ha cap acusació que pugui prosperar perquè Déu fa justos els qui estima; cap condemna no és possible perquè Jesús intercedeix per nosaltres; l’amor de Déu és una realitat inqüestionable perquè res de res pot fer trontollar aquest amor.

Tenir en compte, acusar, condemnar, intercedir és una terminologia de marcat caràcter judicial. Hom es pot imaginar l’escena, la gran sala d’un tribunal, Déu és el rei que presideix el judici, a la seva dreta, en una situació de privilegi destaca la persona de Jesús que gràcies a aquesta situació intercedeix davant el rei – jutge, assumint el rol d’un advocat defensor. Les llistes de les coses que poden separar de l’amor de Crist (v.35) o de l’amor de Déu (v.38) actuen de fiscals o de testimonis de l’acusació. No és rar en l’Escriptura trobar-nos amb la imatge del jutge o el judici per descriure les relacions de Déu amb els éssers humans. Déu és vist com un jutge. “El Senyor que és just estima la justícia” (Sl 11,7); “El dret i la justícia sostenen el seu tron” (Sl 89,15); “El Senyor fa justícia als oprimits, sentencia a favor d’ells” (Sl 103,6); “El Senyor estima la justícia i mai no desempara els seus fidels” (Sl 37,28). En sintonia amb els salms, diu el profeta Isaïes: “El Senyor Déu em defensa. Qui em podrà condemnar?” (50,9). Pau està convençut que els cristians de Roma i tot creient sortirà ben parat en l’imaginat judici i beneficiat de l’amor de Déu. El text fa esment de la mort i resurrecció de Jesús. És lògic, perquè, a partir de Rm 3,24-26, es pot afirmar que el moment suprem i decisiu del judici es produeix en la mort de Jesús: “amb la seva sang ha mostrat la justícia salvadora”. Més endavant, Joan (12,31s) dirà: “Ara arriba la condemna d’aquest món... quan seré enlairat damunt la terra”

Quan Pau enumera les adversitats que poden separar de l’amor de Crist – tribulació, angoixa, persecució, fam, nuesa, perill de mort – parla a partir de la seva pròpia experiència. En altres indrets de les seves cartes (1Co 4,9-13; 2Co 4,7-12; 11,23-27) descriu detalladament els sofriments que li ha comportat la tasca de predicar l’evangeli. Els cristians de Roma no trigaran gaire a patir sofriment, adversitat i persecució, la carta és de l’any 57/58 i la coneguda persecució de Neró s’esdevé l’any 64. Però l’experiència del patiment no es limita a Pau i els romans, és l’experiència de tot cristià viscuda a causa de la fidelitat a l’evangeli.

La llista del que ens pot separar de l’amor de Déu (vv. 38-39) porta més complicació. Pel que fa a la mort ningú ho posa en dubte, però la vida ens pot separar de Déu? Ho pot fer en quan porta dubtes, fracassos, incerteses, sofriments.  I els àngels? En la mentalitat apocalíptica són els que separen els bons dels dolents (Mt 13,49). Les potències perquè dominen aquest món de tenebra (Ef 6,12). A què es refereix Pau quan parla de present i futur, del món de dalt i el de baix?. Les propostes són diverses, Pau té present el temps i l’espai, res del que pugui succeir en el temps o tingui un lloc en l’espai pot separar-nos de l’amor de Déu. El llibre del Càntic dels càntics (8,6) diu que l’amor és tan fort com la mort, en aquest text de Pau l’amor guanya a la mort per golejada.

Diumenge 18 durant l’any. 2 d’Agost de 2020