Vés al contingut

Dels que es consideren els 7 salms penitencials (6.32.38.51.102.130. 143), resem, llegim i cantem en aquest 5é diumenge de Quaresma el 130, un dels salms més coneguts del salteri, anomenat sovint pel seu nom llatí que tradueix les seves primeres paraules: “De profundis”, en català “des de l’abisme”.

Quin és aquest lloc des del qual l’orant del salm aixeca el seu clam cap a Déu?. No es tracta de l’abisme primordial, cobert de tenebra abans de tota creació. El nom en hebreu que li dona el llibre del Gènesi és “tehom” que es pot traduir per abisme o oceà primordial. Tampoc es tracta de l’abisme del “sheol”, el país dels morts, país sense vida des del qual és impossible alçar una veu vers el Senyor, perquè, tal com diu el salm 6: “Qui pot lloar-te a la terra dels morts?” (Sl 6,6). Seria una contradicció que l’orant del nostre salm cridés al Senyor des d’un indret on és impossible veure el Senyor. “En el país dels morts no veuré mai el Senyor” dirà el profeta Isaïes (38,10-11).

La paraula abisme que apareix en el salm tradueix la paraula hebrea “maamaquim”. La trobem en el salm 69 (v.14) on l’orant demana al Senyor que les aigües abismals o profundes no l’engoleixin. En el llibre d’Ezequiel les naus de Tir s’enfonsen en les aigües abismals (27,34). Quan el Segon Isaïes recorda l’alliberament d’Israel passant pel camí obert enmig del mar, parla de les aigües abismals de l’oceà (Is 51,10).

El mar és el lloc dels perills, és on habiten les forces i monstres adversos al poder del Déu creador com ara Leviatan, el drac del mar (Is 27,1). Des d’aquest lloc de forces adverses i de perill és des d’on l’orant del salm 130 adreça el seu clam al Senyor. Sovint a la Bíblia veiem com persones que han arribat a una situació desesperada de perill adrecen la seva pregària al Senyor demanant auxili i que els tregui del mal pas. Ho fa Jonàs quan ha naufragat per negar-se a predicar a Nínive (Jo 2,2-10): “Enmig del perill he clamat al Senyor”. El preciós salm 107 descriu diverses situacions angoixants i desprès de la descripció, com una mena de tornada repetitiva, va dient: “ en les seves penes van cridar al Senyor i els salvà d’aquell perill”. La súplica per antonomàsia és la dels israelites oprimits a Egipte; “el Senyor ha sentit el seu clam i ha baixat a alliberar-los del poder dels egipcis” (Ex 3,7-8). En totes questes situacions el clam aixecat des de la situació extrema es caracteritza per la confiança en la intervenció salvadora de Déu. És des d’aquest combinat de situació de perill i de confiança que l’orant del salm adreça el seu prec al Senyor.

En el cor del salm (v.5) apareix el tema de la confiança. Dues vegades el verb esperar (qavah en hebreu) i confiar (iakal) es troben en un curt tram de text. Això denota que es tracta d’una esperança sòlida, insistent, ben fonamentada i que no defalleix. S’aguanta en el convenciment de qui no pot aportar cap mèrit i que depèn totalment de la generositat de Déu. L’ús de la imatge dels sentinelles és molt suggerent. Enmig de la nit el sentinella espera, com l’orant espera dins la nit del seu abisme. El sentinella espera perquè sap que la nit tindrà la seva fi i, passi el que passi, l’albada acabarà imposant-se sobre la nit; l’orant està convençut de la fi de la seva angoixa perquè sap del cert que Déu intervindrà i amb la seva paraula donarà el seu perdó i, tal com diu el salm 51,13, no el llençarà fora de la seva presència sinó que permetrà que s’hi mantingui amb dignitat.

L’esperança de l’orant s’inscriu en l’esperança d’Israel, aquest ha viscut en la història un seguit d’infidelitats que han estat perdonades i això li proporciona un motiu per la seva esperança. Si Déu ha perdonat Israel, podrà perdonar també aquell qui li demana.

Diumenge 5é de Quaresma. 29 de Març de 2020.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.