Vés al contingut

Llegim a l'evangeli d'aquest diumenge la paràbola de l'administrador astut, seguit de tres dites de Jesús sobre l'ús dels béns i les riqueses (Lc 16,1-13). La paràbola permet ser interpretada de tres maneres: Estimular el bon ús dels béns materials; lloar l'astúcia com a virtut o qualitat per aconseguir nobles objectius; proposar una actitud existencial davant la imminència del retorn de Jesús.

El més interessant del text que ens ocupa són les tres dites de Jesús que segueixen a la paràbola. Segurament varen circular independentment de la paràbola i després es van ajuntar a fi de suavitzar l'impacte produït per la lloança d'un administrador que dilapida la fortuna del seu amo i falseja documents. Alguns comentaristes defensen que la primera dita formaria part de la paràbola (vv. 8-9), d'altres no, però en tot cas, molt aviat s'ajuntà amb la paràbola formant un tot. A la primera part de la dita Jesús no lloa les males arts de l'administrador sinó la seva intel·ligència, sagacitat, astúcia, no com a qualitat sinó com a estratègia per aconseguir alguna cosa. Valora els que saben manejar-se en situacions difícils i compromeses. Això és el que demana que facin els fills de la llum, expressió que els essenis de Qumram usen per designar els membres de la seva pròpia comunitat i més endavant designarà els creients seguidors de Jesús. En la paràbola sobresurt la rapidesa. L'amo actua ràpidament en saber que l'administrador el defrauda i aquest també és ràpid en reaccionar per preparar-se el futur. Rapidesa amb que cal actuar cara l'imminent retorn de Jesús.

A la segona part de la dita (v.9) apareix el terme "Mamones". És un terme que no apareix a l'Escriptura hebrea i d'origen incert. El seu significa seria: "allò en el que una persona posa la seva confiança", d'aquí és fàcil passar al significa de diner, riquesa, possessions. El text parla del diner enganyós, això vol dir que hi ha un diner que no ho és. El diner que no és enganyós és el que va a parar a l'ajuda als pobres, a la dignificació de la persona humana. Aquest és el diner que obre les portes de les estances eternes quan tot s'hagi acabat. S'ha de dilapidar, com feu l'administrador, però en benefici dels altres. Fer do del diner als qui ho necessiten és una manera, per dir-ho en llenguatge actual, de blanquejar el diner. El diner per sí mateix no és dolent. L'Antic Testament considerava que la riquesa i les possessions eren senyal del favor de Déu. El diner es converteix aquí en una mesura per calibrar la fidelitat de la persona envers Déu.

La segona dita (vv. 10-12) és un proverbi anònim provinent de la saviesa hebrea. El raonament enllaça amb l'experiència humana: ningú confia el que és més important a qui ha administrat malament el menys important. El més important es refereix aquí als béns espirituals. D'aquest raonament en trobarem ressò a 1 Tm 3,5 quan es demana al pastor de la comunitat que sàpiga portar la pròpia casa per poder portar la cas de Déu.

La tercera dita és la més famosa i coneguda: ningú pot servir a dos senyors (v. 13). En el judaisme del temps de Jesús no era estrany que un servent tingués dos amos. Jesús personifica Mamones per contraposar-lo a Déu. El diner és el que determina, en gran manera, la forma de ser de l'ésser humà. Un dels dos pols regirà necessàriament l'existència perquè el servei a tots dos és impossible. L'alternativa no té cap altra sortida, no hi ha un tercer, no hi ha una tercera via.

Diumenge 25 durant l'any 18 de Setembre de 2016

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.