Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

El capítol 8é de la  carta de Pau als romans és un text fonamental i dels més importants del Nou Testament. En llegim uns versets (Rm 8,14-17) a la segona lectura d’aquest diumenge, festivitat de la Santíssima Trinitat. En ell Pau, arriba al cim de la seva reflexió iniciada amb el significat que el baptisme té pel cristià. Aquest ha estat alliberat per l’Esperit del jou de la Llei manipulada pel pecat i, a partir d’aquesta situació, podrà servir Déu gràcies al poder d’aquest Esperit que el capacita per complir la voluntat de Déu. L’Esperit crea una nova vida en el cristià convertint-lo en fill adoptiu de Déu.

El text que avui llegim comença amb l’afirmació: “Tots els qui són guiats per l’Esperit de Déu són fills de Déu”. En l’Escriptura el tema del guiatge és important. El poble d’Israel era guiat en el desert pel Senyor per una columna de núvol durant el dia i de foc durant la nit (Ex 13,21). Moisès (Sl 77,20) i David (Sl 78,70-71) foren guies del poble d’Israel. L’Esperit de Déu s’imposa sobre tots aquests guiatges; si aquests eren garantia de la presència de Déu que conduïa Israel cap a la terra promesa o a una situació de prosperitat, ara l’Esperit condueix cap a l’herència pròpia del fills de Déu i ho fa ampliant el seu camp d’acció. Els antics guiatges afectaven els fills d’Abraham, el poble escollit, ara el guiatge és obert i universal. Els pagans també poden ser fills de Déu i Pau té un interès particular en demostrar aquest principi. És important la construcció en passiva de la frase. En activa voldria dir que tota la iniciativa i acció corresponen a l’Esperit. Les  persones són guiades però és a elles a qui correspon deixar-se guiar. L’esperit actua sempre respectant la llibertat humana. La possibilitat de deixar-se portar pels desigs de la carn és ben clara (Rm 8,5). L’esperit porta a Déu però l’ésser humà hi ha de posar de la seva part.

Per copsar bé la imatge de ser fill que usa Pau val la pena tenir en compte el que significava ser fill en el món romà. El naixement d’un romà no es limitava a ser un fet merament biològic. Els nens i nenes acabats de néixer no eren acceptats en societat fins que no es materialitzava la decisió del cap de la família (pater familias). A Roma no es deia que un ciutadà havia tingut un fill sinó que havia pres o acollit un nen. Immediatament desprès d’haver nascut un infant, el pare exercia la prerrogativa d’aixecar-lo de terra on l’havia dipositat la llevadora  i prendre’l amb els seus braços, manifestant així que el reconeixia i que refusava deixar-lo abandonat, si així ho feia manifestava el reconeixement i es comprometia a criar-lo i educar-lo. L’adopció implicava el reconeixement d’un nen o una nena nascuts fora del matrimoni o fora de la família. L’adoptat passava a dependre del poder i la potestat del pare de la família, quedava incorporat a ella i gaudia dels mateixos i idèntics drets  dels qui havien nascut en el si de la família. Entre aquests drets evidentment hi figurava l’herència.

Els juristes romans (Ulpià, Javolè) recomanaven, però, que l’adopció no es fes de qualsevol manera a fi d’evitar maniobres fraudulentes. Es recomanava que el qui adoptava tingués uns vincles d’estimació  i consideració vers l’adoptat, que estigues mogut per una “sanctissima afectio”. Això porta a considerar que, quan l’Esperit Sant ens fa fills de Déu per adopció, es posa de manifest el gran amor de Déu  vers la persona humana. L’amor de Déu fa que l’Esperit ens faci fills seus, amor que genera un intimitat com la de Jesús amb el Pare. Els guiats per l’Esperit, fets fills de Déu comparteixen amb Jesús l’herència i la intimitat que els fa adreçar-se a Déu anomenant-lo amb aquella expressió amb que els nens petits s’adreçaven al Pare: Abbà.

Festivitat de la Santíssima Trinitat. 30 de Maig de 2021