Vés al contingut

<div>Fa unes setmanes, en un seminari de la Fundaci&oacute; Joan Maragall, el professor Ignasi Boada ens va donar unes xifres que senzillament trobo esgarrifoses i fora de tota l&ograve;gica: &ldquo;el 0,00003% de la humanitat t&eacute; el 40% de la riquesa; dit altrament, les 225 persones m&eacute;s riques del m&oacute;n posseeixen tant com el 47% de la humanitat (2.820.000.000 de persones)&rdquo;. A m&eacute;s, afegia, els diners amagats en paradisos fiscals representen ja una quantitat similar al PIB dels Estats Units i Jap&oacute; junts.</div>
<div>&nbsp;</div>
<div>La desigualtat creixent, fins i tot estimulada des de certes posicions ideol&ograve;giques, &eacute;s el veritable desafiament i esc&agrave;ndol del nostre m&oacute;n i, malauradament, sembla incrementar-se arreu. Aquest proc&eacute;s es produeix a Europa i als Estats Units, amb un deteriorament de les classes mitjanes i la primacia d&rsquo;un model econ&ograve;mic que es nodreix d&rsquo;una for&ccedil;a de treball &ndash;especialment en el sector serveis&ndash; amb una retribuci&oacute; quasi de superviv&egrave;ncia. En els pa&iuml;sos ara dit &ldquo;emergents&rdquo;, i fins fa relativament poc &ldquo;del tercer m&oacute;n&rdquo;, l&rsquo;estabilitat pol&iacute;tica i el creixement sostingut dels darrers deu anys s&rsquo;ha concretat en el desenvolupament d&rsquo;unes elits que s&rsquo;han enriquit molt amb un poble que continua en el llindar de la pobresa m&eacute;s gran. D&rsquo;altra banda, amb el neoliberalisme radical dels anys 90 i els fen&ograve;mens de corrupci&oacute; de les institucions i actors pol&iacute;tics, els poders p&uacute;blics, els estats, la pol&iacute;tica democr&agrave;tica semblen haver perdut la credibilitat necess&agrave;ria per esdevenir els mecanismes leg&iacute;tims de redistribuci&oacute; de la riquesa i la provisi&oacute; dels serveis indispensables per a la cohesi&oacute; social i la indispensable mobilitat.</div>
<div>&nbsp;</div>
<div>Des de fa m&eacute;s de vint anys, molts han pensat que l&rsquo;alternativa passava per reivindicar menys estat i m&eacute;s mercat, lliure i sense regulaci&oacute;. Si ja fa uns anys va caure i esmicolar-se en el no-res la famosa tesi del &ldquo;final de la hist&ograve;ria&rdquo; de Fukoyama, ara, sembla tamb&eacute; que s&rsquo;enfonsa el miratge de Von Hayek quan defensava la superioritat intr&iacute;nseca del capitalisme i la llibertat que aquest hauria dut als individus. Una llibertat amb tants i tants desequilibris i tensions socials nom&eacute;s podr&agrave; portar-nos novament a nous escenaris de confrontaci&oacute; social, d&rsquo;augment de la viol&egrave;ncia i de nous esclats.</div>
<div>Les desigualtats, a m&eacute;s, ara s&oacute;n m&eacute;s visibles. La televisi&oacute; i les xarxes ens acosten, de vegades ostentosament, al luxe i la riquesa d&rsquo;uns pocs en un m&oacute;n cada vegada m&eacute;s empobrit. Les illes de riquesa en un entorn de pobresa creixent no podran mantenir-se.&nbsp;&nbsp;&nbsp;</div>
<p>Novament emergeix la just&iacute;cia com a exig&egrave;ncia moral &ndash;i pol&iacute;tica&ndash; indispensable i indissociable de la llibertat. Sense just&iacute;cia, no ser&agrave; mai possible la llibertat. &nbsp;&nbsp;</p>

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Imatge
Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.