Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

En la Diada del Poble de Mallorca el bisbe Sebastià Taltavull, actual administrador apostòlic de Mallorca, va pronunciar l'homilia que reproduïm a continuació

 

Homilia en la festa de l’Estendard. Catedral de Mallorca, 31 de desembre de 2016

Sebastià Taltavull

En el monument que la ciutat de Palma dedica a Ramon Llull al passeig Sagrera hi ha una inscripció en llatí que diu: “Justitia procurat pacem et injuria bellum. Humilia verba sunt nuntii pacis et superba belli”. Tot un programa per un poble que vol viure la seva identitat: “La justícia provoca la pau i la injúria la guerra. Les paraules humils són notícia de pau i les orgulloses de guerra”. La justícia i la humilitat són aliades de la pau, la injúria i l’orgull ho són de la guerra. Que bé si cada vegada que passam davant aquest monument prop del passeig marítim sentim que se’ns fa aquesta cordial invitació a ser persones justes i humils que treballen per la pau, sentint-nos i estimant-nos com a “poble”. A l’altra cara del mateix monument, citant també Ramon Llull en el llibre de l’amic i l’Amat, trobam allò que n’és el fonament, i diu: “Amor és aquella cosa qui los francs met en servitud, e a los serfs dóna llibertat” (295). L’amor és la proposta.

Avui podem donar aquesta especial significació a la festa de l’Estendard, en la Diada del poble de Mallorca, Diada d’afirmació com a poble cridat a viure la seva identitat de cultura, llengua i tradicions de segles, com també la tradició religiosa de venir aquí, a la Seu, per donar gràcies a Déu i amb la convicció d’una veritable laïcitat positiva, capaç d’integrar-ho tot per a fer-ne expressió unànime del que sent i viu tot un poble.

Des dels fets ocorreguts l’any 1229 que avui commemoram i que donen nom a les arrels del que celebram, han passat moltes coses, algunes encertades, altres molt ambigües, com també ens passa avui. Però ben segur que no estaríem gens d’acord quan la utilització de mètodes violents enverinen la consciència dels pobles i acabem amb les mans tacades de sang. Prou vegades les idees encongeixen el cor i l’incapaciten per estimar. Llavors, tot és possible, fins i tot allò més absurd i inhumà. La història de sempre i també la recent n’està plena i les xarxes socials cada dia en donen notícia. Des de les atrocitats de la guerra a països que s’estan desfent, fins les desqualificacions verbals plenes d’injúries i insults, tant en els escenaris més violents com en les relacions de crispació que també vivim als nostres cercles, creients o agnòstics, institucions i fins i tot comunitats familiars. Un trist espectacle que no ens hauríem de permetre perquè ens fa avergonyir. Amb aquestes premisses, és ben difícil transmetre un bon legat educatiu.

Hem de poder pensar –diu el papa Francesc– “que l’anunci de pau no és el d’una pau negociada, sinó la convicció que la unitat de l’Esperit harmonitza totes les diversitats i supera qualsevol conflicte en una nova i prometedora síntesi. La diversitat és bona quan accepta entrar constantment en un procés de reconciliació, fins a segellar una espècie de pacte cultural que faci emergir una diversitat reconciliada” (EG 230).

De fet, tanmateix, –segueix el papa Francesc– “existeix una tensió bipolar entre la idea i la realitat. La realitat simplement és, la idea s’elabora. Entre una i l’altra s’ha d’instaurar un diàleg constant, evitant que la idea acabi separant-se de la realitat” (EG 231). Per això, dirà que “la realitat és superior a la idea” (íbid.) i que “la idea està en funció de la captació, la comprensió i la conducció de la realitat. La idea desconnectada de la realitat origina idealismes i nominalismes ineficaços, que tot al més classifiquen o defineixen, però no convoquen. El que convoca és la realitat il·luminada pel raonament. Hem de passar del nominalisme formal a l’objectivitat harmoniosa. Altrament es manipula la veritat, com també se suplanta la gimnàstica per la cosmètica. Hi ha polítics –i fins i tot dirigents religiosos– que es pregunten perquè el poble no els comprèn i no els segueix, si les seves propostes són tan lògiques i clares. Segurament és perquè s’han instal·lat en el regne de la pura idea i han reduït la política o la fe a la retòrica. Altres han oblidat la senzillesa i han importat des de fora una racionalitat aliena a la gent” (EG 232).   

En una Diada com la d’avui hem de poder dir que la construcció del nostre poble depèn de nosaltres, ha de ser obra nostra. La identitat no es manlleva, es rep i alhora es recrea, es treballa amb les pròpies mans, es viu a casa i s’aconsegueix amb la pròpia suor, sobretot posant-hi el cor. D’aquí l’amor a la terra, a la llengua, a les arrels religioses i culturals, als drets que com a poble ens són propis i originals. Menysprear-ho ens portaria a ser un poble sense rostre o totalment desfigurat.

Per això, hem d’estimar la pròpia terra, tan bella com és a les nostres illes, estimar-la com a base d’un compromís que ens faci ciutadans corresponsables de la gestió pública, que assegura el bé comú i sap arribar a un consens total quan es tracta de salvar els més pobres de la situació deteriorada en què viuen; hem d’estimar la pròpia llengua que és més esperit que paraules, preuat vehicle de bona comunicació i no de conflicte, una llengua que no és obstacle, sinó dret i deure, expressió de bellesa literària i creació artística, pont de bona entesa enmig de la enriquidora i legítima diversitat, font de diàleg fecund i exemplar; hem de mantenir vives les arrels d’una cultura que s’expandeix i d’una fe que es contagia, llocs d’on hem d’extreure la saba de tot allò que ens uneix com a persones i ens identifica com a poble; hem de defensar els propis drets, aquells drets als quals no podem renunciar quan acceptam una ètica de mínims que ens ajuda a viure en pau i concòrdia; hem de posar en rodatge la capacitat d’estimar, de comprendre, de tolerar, de perdonar...

En aquest marc privilegiat de la Seu de Mallorca i des del profund respecte contemplant la realitat humana que ens envolta, que vivim i també patim, permeteu-me la llibertat de dir que és Jesús mateix la font i el model d’aquesta opció d’amor solidari, el nostre referent principal per a contribuir a dur a la pràctica aquest projecte de poble que neix i es configura entre els seus mateixos habitants. Tot i les xifres que han sortit aquests dies dient que Mallorca és un dels llocs on hi ha l’índex mes alt de no creients, hem d’afirmar que són molts els qui han abraçat la fe cristiana i que han fet confiança a l’Església; en ella hi són presents, actius, compromesos en fer-la de cada dia més viva, més autèntica, més creïble, tot i els seus defectes incoherències. Són els qui –com ens acaba de dir l’Evangeli de Joan– han reconegut Jesús enmig d’una realitat que el desconeix o el rebutja. Els cristians vivim avui aquesta situació, i ho compartim en uns països marcats fortament per la indiferència i en altres per la persecució. Ho saben bé els nostres germans de Síria, de Irak, d’Afganistan, de Nigèria, de la Índia, i de tants altres indrets, quan sabem que la religió cristiana és avui la més perseguida del món. Per això, molts es demanen ¿com podrem mantenir la fe enmig d’aquesta situació tan adversa, també entre nosaltres? Fem el possible per estar al seu costat i acompanyem-los amb la pregària.

Immersos en el misteri de Nadal i seguint les paraules que hem proclamat a l’Evangeli, contemplam Jesús com a Llum vertadera. Llavors descriu el misteri més gran que la humanitat hagi pogut escoltar i contemplar: “El qui és la Paraula es va fer home i habità entre nosaltres”. Aquesta és la notícia que tenim de Déu. En la persona de Jesús, Déu viu entre nosaltres, és un dels nostres, el podem conèixer, el podem seguir. Units així a Jesús, idò, cerquem lo que Ell cerca, estimem lo que Ell estima per tal de comunicar-lo.

La Paraula de Déu també avui ens convida a reconèixer que som poble, “un poble apassionat per fer el bé” –com escoltàvem el dia de Nadal–. Per fer-ho realitat “fa falta desenvolupar el gust espiritual d’estar a prop de la vida de la gent. La missió que tenim encomanada és una passió per Jesús, però, és al mateix temps, una passió pel seu poble. Així redescobrim que Ell ens vol prendre com a instruments per arribar cada vegada més a prop del seu poble estimat. Pensem tots els qui som aquí que ens pren d’enmig del poble i ens envia de nou al poble, de manera que la nostra identitat no s’entén sense aquesta pertinença” (EG 268).

A aquest sentit de pertinença també hi volem contribuir com a cristians i ciutadans.  Perquè en coneguem els orígens, Mn. Antoni M. Alcover, en el sermó que pronuncia l’any 1904 diu que “vénen a establir-se a Mallorca centenars de famílies vingudes de tots els indrets de Catalunya. I d’aquesta gent venim nosaltres, germans meus; això foren els nostres pares. Per això en Ramon Muntaner pogué dir a la primeria del segle XIV, que la nostra ciutat era poblada tota de catalans, i els mallorquins dels segles XIV i XV es deien catalans de Mallorca”. Són aquests els nostres antecessors que dugueren a aquesta terra la nostra llengua, la rica llengua catalana que pocs anys després de la conquesta conegué Ramon Llull, el fill major del nostre poble que la féu una de les més altes expressions de la teologia medieval, i que tan estudiada i elogiada ha estat especialment enguany en el setè centenari de la seva mort, junt amb la previsió de la seva propera canonització i reconeixement com a Doctor de l’Església.

Mn. Alcover, un dels fills il·lustres d’aquesta terra mallorquina, també deia que “si el rei en Jaume començà la restauració de Mallorca, a nosaltres ens toca seguir-la i acabar-la”, la qual cosa ens situa davant d’un repte no fàcil. La caritat social i la caritat política de la que ens parla la doctrina social de l’Església ens marca un camí pouat de l’Evangeli que ha de ser obra de tots, de tot el poble, cadascú des de la seva responsabilitat lliurement assumida per afavorir el bé comú i la pau social. Repetesc el que he dit al començament citant el papa Francesc, que “la realitat és superior a la idea”. Això vol dir que la vida del poble, la realitat que vivim, valoram i estimam, ens dóna prou arguments per a construir-la dia a dia entre tots.

El mitjà és el diàleg, ho serà sempre, un art que hauríem de practicar cada dia, saber-nos escoltar amb respecte i amb voluntat d’aprendre, reconeixent que la raó sovint està repartida i necessita ser parlada, confrontada, fins tot discutida, però amb afecte cordial, mai amb el recurs de l’insult, el menyspreu o la desqualificació. Això ens està empobrint enormement i ens treu credibilitat. Posem-hi el cor i no ens escalfem tant el cap, contemplen la vida de les persones i fem-nos propers, fent-nos amics, per a comprendre’ns millor.

Que sigui aquesta la nostra humil aportació al moment actual, on tanta falta fa que construïm ponts i no murs, on tots hi donem el bo i millor de cadascú, perquè el cor –molt més enllà de les idees– el tenim per apropar-nos, entendre’ns i estimar-nos. Acabo amb dos missatges: primer, el que vaig aprendre i recollir de la presó celebrant amb emoció la vigília de Nadal amb els presos i que manifestava una espera que veia fàcilment convertible en esperança, i diu: “Mirar més enllà i viure d’una altra manera”.  I, el segon, és del papa Francesc, del seu Missatge per a la Jornada Mundial de la Pau, que celebram demà, dia 1er. d’any, i diu: “Hem de donar mostres de misericòrdia, rebutjant descartar les persones, destruint l’ambient i voler vèncer a qualsevol preu. Treballar així és elegir la solidaritat com estil per a realitzar la història i construir l’amistat social”. És així com l’Església sempre acompanyarà el poble, perquè d’ell en forma part, i ho farà donant Jesús i proposant l’Evangeli. Sigui aquesta, amigues i amics, la nostra participació en la festa de l’Estendard, Diada del poble de Mallorca.

+ Sebastià Taltavull Anglada. Bisbe administrador apostòlic de Mallorca