Precisant els termes “ortodox” i “catòlic”

Etimològicament, el terme ortodox significa "de recte pensament", "de recta doctrina", i té el seu oposat en el terme heterodox, "que té una altra doctrina", no correcta, doncs. Etimològicament, el terme catòlic significa "universal", i és així com les Esglésies evangèliques tradueixen aquest terme en el Símbol de fe occidental conegut com a "Símbol dels Apòstols", mentre que l'Església catòlica el tradueix literalment per "catòlic", amb el benentès que l'expressió "la santa Església catòlica" no es refereix a l'Església catòlica-romana (la versió popular catalana deia: "catòlica, apostòlica, romana"), sinó a l'Església instituïda per Crist.

Hi ha un altre símbol de fe, més important perquè és universal, propi de totes les Esglésies, d'Orient i d'Occident, que és el de Nicea-Constantinoble (naturalment sense l'afegitó occidental del Filioque ['i del Fill']), en el qual tots els cristians professen la mateixa fe en l'Església una, santa catòlica i apostòlica. L'Església és catòlica, tant l'Església catòlica-romana com l'Església ortodoxa i les altres Esglésies orientals.

El segell distintiu entre catòlics i ortodoxos no és anterior al segle XVI. I és que, malgrat les divisions i el Gran Cisma (1054), la distinció entre els dos mons era entre Església occidental i Església oriental, o entre Església llatina i Església grega. I així apareix en els concilis unionistes de Lió (1274) i de Florència (1438-1439). Les dues Esglésies es consideraven, doncs, com les dues parts de l'única Església de Crist. Dues Esglésies germanes, professant la mateixa fe ortodoxa en l'Església "una, santa, catòlica i apostòlica".

Aplicats a la litúrgia, els termes ortodox i catòlic no són correctes. La litúrgia dominant a Occident és la litúrgia romana, no pas catòlica. També és dita litúrgia llatina o la litúrgia llatina; però també són llatines la litúrgia ambrosiana o milanesa, l'antiga litúrgia hispànica, l'antiga litúrgia gal·licana, etc.

La litúrgia dominant a l'Orient és la litúrgia bizantina, dita així perquè té el seu origen i desenvolupament a Constantinoble, l'antiga Bizanci, i és la pròpia de grecs, eslaus, romanesos, georgians, etc. Litúrgia dominant o majoritària a l'Orient cristià, però no l'única, perquè hi ha també la litúrgia siríaca -amb les seves diverses branques-, la litúrgia armènia, copta, etc.

Pel que fa a la tradició bizantina, cal tenir present que hi ha comunitats catòliques que conserven la mateixa litúrgia que les ortodoxes (cosa que també val per a les altres Esglésies orientals catòliques). Assistir a una celebració litúrgica d'aquestes comunitats no és assistir a una litúrgia ortodoxa, sinó bizantina, de ritu bizantí, com bizantina és també la litúrgia que celebren els ortodoxos. A Catalunya hi ha una nombrosa comunitat ucraïnesa, majoritàriament catòlica, més específicament "grecocatòlica", és a dir, catòlica de ritu bizantí (que és el que indica el terme "greco-"). La seva litúrgia no és, evidentment, ortodoxa, com tampoc no ho és, en rigor, la dels que pertanyen a l'Església ortodoxa, sinó que és litúrgia bizantina. Dins de la litúrgia bizantina es pot parlar, per exemple, de litúrgia grega, russa, romanesa, ucraïnesa, etc., en el sentit de litúrgia bizantina concretada en una Església determinada.

Emprar la terminologia correcta ajuda a entendre millor la riquesa i la varietat de formes amb què s'expressa la mateixa Església d'Orient i d'Occident.