8 d’abril 2026
Catequesi.
Els Documents del Concili Vaticà II.
II Constitució dogmàtica Lumen gentium
7. La Santedat i els consells evangèlics en l’Església.
Estimats Germans i germanes, bon dia i sigueu tots benvinguts!
La Constitució del Concili Vaticà II Lumen gentium (LG) sobre l’Església dedica un capítol sencer, el cinquè, a la vocació universal a la santedat de tots els fidels: cadascun de nosaltres està cridat a viure en la gràcia de Déu, practicant les virtuts i conformant-se a Crist. La santedat, segons la Constitució conciliar, no és un privilegi per a pocs, sinó un do que compromet cada batejat a esforçar-se a buscar la perfecció de la caritat, és a dir per la plenitud de l’amor a Déu i al proïsme. La caritat és, de fet, el cor de la santedat a la qual tots els creients estan cridats: infusa pel Pare, mitjançant el Fill Jesús, aquesta virtut «regula tots els mitjans de santificació, els dona forma i els condueix al seu fi» (LG, 42). El nivell més alt de la santedat, com a l’origen de l’Església, és el martiri, «testimoni suprem de la fe i de la caritat» (LG, 50): per això, el text conciliar ensenya que cada creient ha d’estar preparat per a confessar Crist fins a vessar la seva sang (cf. LG, 42), com ha estat sempre i com succeeix també avui. Aquesta disponibilitat al testimoni es realitza cada vegada que els cristians deixen signes de fe i d’amor en la societat, comprometent-se amb la justícia.
Tots els Sagraments, especialment l’Eucaristia, són l’aliment que fa créixer una vida santa, assimilant cada persona a Crist, model i mesura de la santedat. Ell santifica l’Església, de la qual és Cap i Pastor: la santedat és, des d’aquest punt de vista, el seu do, que es manifesta en la nostra vida quotidiana cada vegada que l’acollim amb joia i li responem amb compromís. En aquest sentit, Sant Pau VI, en l’Audiència general del 20 d’octubre 1965, recordava que l’Església, per ser autèntica, desitja que tots els batejats puguin «ser sants, és a dir veritablement els seus fills dignes, forts i fidels». Això es realitza com una transformació interior, mitjançant la qual la vida de cada persona es conforma a Crist en virtut de l’Esperit Sant (cf. Rm 8,29; LG, 40).
La Lumen gentium descriu la santedat de l’Església catòlica com una característica constitutiva, que s’ha de rebre en la fe, ja que es creu que ha de ser «indefectiblement santa» (LG, 39): això no vol dir que ho sigui de manera plena i perfecta, sinó que està cridada a confirmar aquest do diví durant el seu pelegrinatge vers la meta eterna, caminant «entre les persecucions del món i les consolacions de Déu» (S. Agustí, De civ. Dei 51,2; LG, 8). La trista realitat del pecat en l’Església, és a dir en tots nosaltres, convida cadascun de nosaltres a emprendre un canvi de vida seriós, confiant-nos al Senyor, que ens renova en la caritat. Precisament aquesta gràcia infinita, que santifica l’Església, ens confia una missió a complir un dia rere dia: la de la nostra conversió. Per tant la santedat no és només de naturalesa pràctica, com si es pogués reduir a un compromís ètic, per gran que sigui, sinó que afecta l’essència mateixa de la vida cristiana, personal i comunitària.
Des d’aquesta perspectiva, un rol decisiu l’assumeix la vida consagrada, de la qual la Constitució conciliar tracta en el capítol sisè (cf. nn. 43-47). En el poble sant de Déu ella constitueix un signe profètic del món nou, experimentat en l’aquí i ara de la història. En efecte, signes del Regne de Déu, ja present en el misteri de l’Església, són els consells evangèlics que donen forma a tota experiència de vida consagrada: la pobresa, la castedat i l’obediència. Aquestes tres virtuts no són manaments que lliguen la llibertat, sinó dons alliberadors de l’Esperit Sant, a través dels quals alguns fidels es consagren totalment a Déu. La pobresa expressa una plena confiança en la Providència, alliberant del càlcul i de l’egoisme; l’obediència té per model el do de si mateix que Crist va fer al Pare, alliberant de la sospita i del predomini; la castedat és el do d’un cor sencer i pur en l’amor, al servei de Déu i de l’Església.
Conformant-se a aquest estil de vida, les persones consagrades donen testimoni de la universal vocació a la santedat de tota l’Església, en la forma d’una conseqüència radical. Els consells evangèlics manifesten la participació plena en la vida de Crist, fins a la creu: és precisament a través del sacrifici del Crucificat que tots som redimits i santificats! Contemplant aquest esdeveniment, sabem que no hi ha experiència humana que Déu no redimeixi: fins i tot el sofriment, viscut en unió amb la passió del Senyor, es converteix en camí de santedat. La gràcia que converteix i transforma la vida ens reforça així en cada prova, proposant-nos com a meta no un ideal llunyà, sinó la trobada amb Déu, que s’ha fet home per amor. Que la Verge Maria, Mare santa del Verb encarnat, sostingui i protegeixi sempre el nostre camí.
Traducció: J.M. Torrents
