4 de febrer 2026
Catequesi.
Els Documents del Concili Vaticà II. Constitució dogmàtica Dei Verbum.
4. La Sagrada Escriptura: Paraula de Déu en paraules humanes
Estimats germans i germanes, bon dia i sigueu benvinguts!
La Constitució conciliar Dei Verbum, sobre la qual hem estat reflexionant aquestes setmanes, indica que la Sagrada Escriptura, llegida en la Tradició viva de l’Església, és un espai privilegiat de trobada en què Déu continua parlant als homes i a les dones de tots els temps, perquè, escoltant-lo, el puguin conèixer i estimar. Els textos bíblics, però, no van ser escrits en una llengua celestial o sobrehumana. Com també ens ensenya la realitat quotidiana, dues persones que parlen llengües diferents no s’entenen, no poden entrar en diàleg, no poden establir una relació. En alguns casos, fer-se entendre per l’altre és un primer acte d’amor. Per aquesta raó Déu tria parlar fent servir llenguatges humans i, així, diversos autors, inspirats per l’Esperit Sant, han escrit els textos de la Sagrada Escriptura. Com recorda el document conciliar, «les paraules de Déu, expressades en llenguatge humà, s’han fet semblants a la parla humana, així com la Paraula del Pare etern, havent assumit les febleses de la naturalesa humana, es va fer semblant a l’home» (DV, 13). Per tant, no és només en el seu contingut, sinó també en el llenguatge, on l’Escriptura revela la condescendència misericordiosa de Déu envers els homes i el seu desig d’apropar-s’hi.
Al llarg de la història de l’Església, s’ha estudiat la relació que hi ha entre l’Autor diví i els autors humans dels textos sagrats. Durant diversos segles, molts teòlegs s’han preocupat de defensar la inspiració divina de la Sagrada Escriptura, considerant gairebé els autors humans només com a instruments passius de l’Esperit Sant. En temps més recents, la reflexió ha revaluat la contribució dels hagiògrafs en la redacció dels textos sagrats, fins al punt que el document conciliar parla de Déu com «autor» principal de la Sagrada Escriptura, però també anomena els hagiògrafs «veritables autors» dels llibres sagrats (cf. DV, 11). Com observava un agut exegeta del segle passat, «rebaixar l’activitat humana a la d’un simple copista no és glorificar l’obra divina». [1] Déu no mortifica mai l’ésser humà i les seves capacitats!
Si l’Escriptura és paraula de Déu expressada amb paraules humanes, qualsevol aproximació que descuidi o negui una d’aquestes dues dimensions resulta incompleta. D’això es desprèn que una correcta interpretació dels textos sagrats no pot ignorar l’ambient històric en que es van desenvolupar i les formes literàries utilitzades; de fet, la renúncia a l’estudi de les paraules humanes que Déu va utilitzar corre el risc de donar lloc a lectures fonamentalistes o espiritualistes de l’Escriptura, que en traeixen el significat. Aquest principi s’aplica també a l’anunci de la Paraula de Déu: si perd el contacte amb la realitat, amb les esperances i els sofriments dels homes, si fa servir un llenguatge incomprensible, poc comunicatiu o anacrònic, és ineficaç. En cada època l’Església està cridada proposar de nou la Paraula de Déu amb un llenguatge capaç d’encarnar-se en la història i d‘arribar als cor. Com recordava el Papa Francesc, «cada vegada que mirem de tornar a la font i recuperar la frescor original de l’Evangeli, surten nous camins, mètodes creatius, altres formes d’expressió, signes més eloqüents, paraules plenes d’un significat renovat per al món actual». [2]
Igualment reduccionista, en canvi, és una lectura de l’Escriptura que descuida l’origen diví, i acaba entenent-la com un simple ensenyament humà, com quelcom que s’ha d’estudiar simplement des del punt de vista tècnic o com «simplement un text del passat». [3] Més aviat, sobretot quan es proclama en el context de la litúrgia, l’Escriptura està destinada a parlar als creients d’avui, a tocar la seva vida present amb els seus problemes, a il·luminar els passos a seguir i les decisions a prendre. Això només esdevé possible quan el creient llegeix i interpreta els textos sagrats sota la guia del mateix Esperit que els va inspirar (cf. DV, 12).
En aquest sentit, l’Escriptura serveix per nodrir la vida i la caritat dels creients, com recorda Sant Agustí: «Qui creu haver entès les divines Escriptures […], si mitjançant aquesta comprensió no pot construir l’edifici d’aquesta doble caritat, de Déu i del proïsme, encara no les ha enteses». [4] L’origen diví de l’Escriptura recorda també que l’Evangeli, confiat al testimoni dels batejats, tot i abraçar totes les dimensions de la vida i de la realitat, les transcendeix: no es pot reduir a un mer missatge filantròpic o social, sinó que és la proclamació joiosa de la vida plena i eterna, que Déu ens ha donat en Jesús.
Estimats germans i germanes, donem gràcies al Senyor perquè, en la seva bondat, no permet mai que en la nostra vida ens manqui l’aliment essencial de la seva Paraula i preguem perquè les nostres paraules, i encara més les nostres vides, no enfosqueixin l’amor de Déu que s’hi explica.
Traducció: J.M. Torrents
