Catequesi.
Els Documents del Concili Vaticà II.
L’Església, realitat visible i espiritual
II Constitució dogmàtica Lumen gentium
1. El misteri de l’Església, sagrament de la unió amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà
Estimats germans i germanes, bon dia i sigueu benvinguts!
Avui continuem el nostre aprofundiment sobre la Constitució conciliar Lumen gentium, Constitució dogmàtica sobre l’Església.
En el primer capítol, on es pretén sobretot respondre a la pregunta sobre què és l’Església, es descriu com «una realitat complexa» (n. 8). Ara ens preguntem: en què consisteix aquesta complexitat? Algú podria respondre que l’Església és complexa perquè és “complicada”, i per tant difícil d’explicar; algun altre podria pensar que la seva complexitat deriva del fet de ser una institució amarada de dos mil anys d’història, amb característiques diverses respecte a qualsevol altre grup social o religiós. En la llengua llatina, però, la paraula “complexa” indica més aviat la unió ordenada d’aspectes o dimensions diverses a l’interior d’una mateixa realitat. Per això la Lumen gentium pot afirmar que l’Església és un organisme ben estructurat, en el qual conviuen la dimensió humana i la divina, sense separació i sense confusió.
La primera dimensió és immediatament perceptible, és una comunitat d’homes i dones que comparteixen la joia i l’esforç de ser cristians, amb les seves qualitats i defectes, anunciant l’Evangeli i fent-se signe de la presència de Crist que ens acompanya en el camí de la vida. Tanmateix, aquest aspecte – que es manifesta també en les organitzacions institucionals – no és suficient per descriure la veritable naturalesa de l’Església, perquè ella posseeix també una dimensió divina. Aquesta última no consisteix en una perfecció ideal o en una superioritat espiritual dels seus membres, sinó en el fet que l’Església és generada pel signe d’amor de Déu a la humanitat, realitzat en Crist. L’Església, per això és al mateix temps comunitat terrena i cos místic de Crist, assemblea visible i misteri espiritual, realitat present en la història i poble que camina cap al cel (LG, 8; CCC, 771).
La dimensió humana i la divina s’integren harmoniosament, sense que una es sobreposi a l’altra; així l’Església viu en aquesta paradoxa: és una realitat humana i divina alhora, que acull l’home pecador i el porta cap a Déu.
Per il·luminar aquesta condició eclesial, la Lumen gentium ens porta a la vida de Crist. De fet qui trobava Jesús al llarg dels carrers de Palestina, feia experiència de la seva humanitat, dels seus ulls, de les seves mans, del so de la seva veu. El qui decidia seguir-lo ho feia atret per l’experiència de la seva mirada acollidora, del tacte de les seves mans que beneïen, de les seves paraules d’alliberament i de guarició. Al mateix temps, però, seguint aquell Home, els deixebles es van obrir a la trobada amb Déu. La carn de Crist, de fet, el seu rostre, els seus gestos i les seves paraules manifesten de manera visible el Déu invisible.
A la llum de la realitat de Jesús, ara podem tornar a l’Església: quan la mirem de prop, descobrim una dimensió humana feta de persones concretes, que a vegades manifesten la bellesa de l’Evangeli i altres vegades lluiten i cometen errors com tothom. Tanmateix, precisament a través dels seus membres i dels seus aspectes limitats terrenals, es manifesta la presència de Crist, la seva acció i salvació. Com deia Benet XVI, no hi ha oposició entre Evangeli i institució, més aviat, les estructures de l’Església serveixen precisament a la «realització i expressió concreta de l’Evangeli en el nostre temps» (Discurs als Bisbes de Suïssa, 9 novembre 2006). No hi ha una Església ideal i pura, separada de la terra, sinó només l’única Església de Crist, encarnada en la història.
En això consisteix la santedat de l’Església: en el fet que Crist habita en ella i segueix donant-se a través de la petitesa i fragilitat dels seus membres. Contemplant aquest miracle perenne que es produeix en ella, comprenem el “mètode de Déu”: Ell es fa visible a través de la feblesa de les criatures, continua manifestant-se i obrant. Per això el Papa Francesc, a Evangelii gaudium, anima a tots a aprendre «a treure’s les sandàlies davant la terra sagrada de l’altre (cf. Es 3,5)» (n. 169). Això ens permet també avui edificar l’Església: no només organitzant les seves formes visibles, sinó construint aquell edifici espiritual que és el cos de Crist, a través de la comunió i la caritat entre nosaltres.
La caritat, de fet, genera constantment la presència del Ressuscitat. «Que Déu faci – afirmava Sant Agustí – que tots fixin la seva ment només en la caritat: perquè només ella, venç totes les coses, i sense ella totes les coses no valen res; allà on sigui, ho atreu tot cap a ella» (Serm. 354,6,6).
Traducció: J.M. Torrents
