Lleó XIV: “L’Església està cridada a reconèixer humilment la humana fragilitat”

2026

Catequesi. 

Els Documents del Concili Vaticà II. 

II Constitució dogmàtica Lumen gentium 

8. L’ Església, pelegrina per la història cap a la pàtria celestial

Els documents del Concili Vaticà II. II. Constitució Sacrosanctum Concilium. 

2. La litúrgia en el misteri de l'Església

Estimats germans i germanes, bon dia i benvinguts!

En l'Encíclica Mediator Dei, el Venerable Pius XII va escriure que «l'Església és un organisme viu, i per tant, també pel que fa a la sagrada litúrgia, tot preservant la integritat del seu ensenyament, creix i es desenvolupa, adaptant-se i conformant-se a les circumstàncies i necessitats que sorgeixen al llarg del temps» (I, V).

Avui detenint-nos en una part del cap. VII de la Constitució del Concili Vaticà II sobre l’Església reflexionem sobre una de les seves característiques definidores: la dimensió escatològica. L’Església, de fet, recorre aquesta història terrena orientada sempre vers la meta final, que és la pàtria celeste. Es tracta d’una dimensió essencial que, tanmateix, sovint la descuidem o la minimitzem, perquè estem massa concentrats en el que és visible immediatament en les dinàmiques més concretes de la vida de la comunitat cristiana.

L’Església és el poble de Déu en camí per la història, que té com a finalitat de la seva acció el Regne de Déu (cf. LG, 9). Jesús va fundar l’Església anunciant aquest Regne d’amor, de justícia i de pau (cf. LG 5). Per tant estem tots cridats a considerar la dimensió comunitària i còsmica de la salvació en Crist i a adreçar la mirada a aquest horitzó final, per a mesurar i avaluar-ho tot d es d’aquesta perspectiva.

L’Església viu en la història al servei de la vinguda del Regne de Déu al món. Ella anuncia a tots i sempre les paraules d’aquesta promesa, en rep una paga i senyal en la celebració dels Sagraments, en particular de l’Eucaristia, realitza i experimenta la lògica en les relacions d’amor i de servei. Ella, a més, sap on és el lloc i el mitjà on la unió amb Crist es realitza «més estretament» (LG, 48), reconeixent al mateix temps que la salvació pot ser donada per Déu en l’Esperit Sant també als que són fora dels seus límits visibles.

En aquest sentit, la Constitució Lumen gentium fa una afirmació important: l’Església és «sagrament universal de salvació» (LG, 48), és a dir signe i instrument d’aquella plenitud de vida i de pau ja promesa per Déu. Això significa que ella no s’identifica perfectament amb el Regne de Déu, sinó que n’és la llavor i l’inici, perquè el compliment es donarà a la humanitat i al món només a la fi. Els creients en Crist, per això, caminen en aquesta història terrena, marcada per la maduració del bé però també per injustícies i sofriments, sense enganyar-se ni desesperar-se; ells viuen orientats per la promesa rebuda d’«Aquell que fa noves totes les coses» (Ap 21,5). Per això, l’Església realitza la seva missió de del “ja” de l’inici del Regne de Déu en Jesús, i el “encara no” del compliment promès i esperat. Guardiana d’una esperança que il·lumina el camí, ella també té la missió de parlar clar per rebutjar tot el que degrada la vida i n’impedeix el desenvolupament i prendre posició a favor dels pobres, dels marginats, de les víctimes de la violència i de la guerra i de tots aquells que sofreixen en el cos i en l’esperit (cf. Compendi de la doctrina social de l’Església, n. 159).

Signe i sagrament del Regne, l’Església és el poble de Déu que pelegrina sobre la terra que, a partir de la promesa final, llegeix i interpreta a partir de l’Evangeli els dinamismes de la història, denunciant el mal en totes les seves formes i anunciant, amb les paraules i amb les obres, la salvació que Crist vol realitzar per a tota la humanitat i el seu Regne de justícia, d’amor i de pau. L’Església, doncs, no s’anuncia ella mateixa; al contrari, en ella tot ha d’apuntar a la salvació en Crist.

Des d’aquesta perspectiva, l’Església està cridada a reconèixer humilment la humana fragilitat i caducitat de les pròpies institucions, les quals, tot i estant al servei del Regne de Déu, porten la figura fugaç d’aquest món (cfr LG, 48). Cap institució eclesial pot ser absolutitzada, de fet, com que viuen en la història i en el temps, estan cridades a una conversió contínua, a la renovació de les formes i a la reforma de les estructures, a la contínua regeneració de les relacions, per tal que pugui realment respondre a la seva missió.

En el context del Regne de Déu també hem d’entendre la relació entre els cristians que estan complint avui la seva missió i els que han acabat ja l’existència terrena i estan en un estat de purificació i de benaurança. Lumen gentium, de fet, afirma que tots els cristians formen una única Església, que és una comunió i una participació dels bens espirituals basada en la unió amb Crist de tots els creients, una fraterna sol·licitudo entre l’Església terrena i l’Església celeste: aquella comunió dels sants que s’experimenta en particular en la litúrgia (cfr LG, 49-51). Pregant pels difunts i seguint les petges d’aquells que han viscut ja com a deixebles de Jesús, també nosaltres estem recolzats en el camí i reforcem l’adoració de Déu: marcats per l’única Esperit i units en l’única litúrgia, junts amb aquells que ens han precedit en la fe lloem o donem gràcies a la Santíssima Trinitat.

Agraïm als Pares conciliars per haver-nos fet veure aquesta dimensió tan important i tan bonica de ser cristians, i mirem de conrear-la en la nostra vida.

Per tant, insto tots els cridats a preparar la celebració dels misteris divins, especialment els sacerdots que exerceixen el ministeri de la presidència litúrgica, a mantenir sempre aquell respecte pels textos i les ordenances de la litúrgia que sorgeix d'una actitud interior de disponibilitat i confiança en Déu, demostrant humilitat davant la seva grandesa i fidelitat sincera a la comunió eclesial.

Traducció: J.M. Torrents