18 de febrer 2026
Catequesi.
Els Documents del Concili Vaticà II. II Constitució dogmàtica Lumen gentium
1. El misteri de l’Església, sagrament de la unió amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà
Estimats germans i germanes, bon dia i sigueu benvinguts!
El Concili Vaticà II, als documents del qual estem dedicant les catequesis, quan ha volgut descriure l’Església s’ha preocupat en primer lloc d’explicar-ne el seu origen. Per fer-ho, en la Constitució dogmàtica Lumen gentium, aprovada el 21 de novembre del 1964, va extreure de les Cartes de Sant Pau el terme “misteri”. Triant aquesta paraula no ha volgut dir que l’Església és una cosa obscura o incomprensible, com de vegades es pensa comunament quan se sent pronunciar la paraula “misteri”. Ben al contrari: de fet, quan Sant Pau utilitza aquesta paraula, sobretot en la Carta als Efesis, vol indicar una realitat que abans estava oculta i ara ha estat revelada.
Es tracta del pla de Déu que té un objectiu: unificar totes les criatures gràcies a l’acció reconciliadora de Jesucrist, acció que es va dur a terme en la seva mort a la creu. Això s’experimenta en primer lloc en l’assemblea reunida per a la celebració litúrgica: allà les diferències es relativitzen, el que importa és trobar-se junts perquè ens atreu l’Amor de Crist, que ha enderrocat el mur de separació entre les persones i els grups socials (cf. Ef 2,14). Per Sant Pau el misteri és la manifestació del que Déu volia aconseguir per a tota la humanitat i es fa conèixer en experiències locals, que gradualment s’amplien fins a incloure tots els éssers humans i fins i tot el cosmos.
La condició de la humanitat és una fragmentació que els éssers humans són incapaços de reparar, per més que la tensió vers la unitat sigui present en el seu cor. És en aquesta condició on s’insereix l’acció de Jesucrist, que, mitjançant l’Esperit Sant, venç les forces de la divisió i el mateix Divisor. Trobar-se junts per celebrar, havent cregut en la proclamació de l’Evangeli, és viscut com una atracció exercida per la creu de Crist, que és la manifestació suprema de l’amor de Déu; és sentir-se convocats junts per Déu: per això s’utilitza el terme ekklesía, és a dir assemblea de persones que reconeixen que són cridades. Així hi ha una certa coincidència entre aquest misteri i l’Església: l’Església és el misteri fet perceptible.
Aquesta convocatòria, precisament perquè és provocada per Déu, no es pot limitar a un grup de persones, sinó que està destinada a convertir-se en experiència de tots els éssers humans. Per això el Concili Vaticà II, a l’inici de la Constitució Lumen gentium, afirma: «L’Església és, en Crist, en cert sentit el sagrament, és a dir el signe i l’instrument de l'íntima unió amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà» (n. 1). L’ús del terme “sagrament” i l’explicació resultant, indiquen que l’Església és en la història de la humanitat una expressió del que Déu vol dur a terme; per tant, mirant-la, entenem en certa mesura el designi de Déu, el misteri: en aquest sentit l’Església és un signe. A més, al terme “sagrament” s’hi afegeix també el d’“instrument”, precisament per indicar que l’Església és un signe actiu. De fet, quan Déu actua en la història implica en la seva activitat les persones que són receptores de la seva acció. És a través de l’Església que Déu assoleix l’objectiu d’unir a si mateix i de reunir-les entren elles.
La unió amb Déu troba el seu reflex en la unió de les persones humanes. Aquesta és l’experiència de salvació. No és casualitat que la Constitució Lumen gentium al capítol VII, dedicat a la naturalesa escatològica de l’Església pelegrina, al n. 48, es torni a utilitzar la descripció de l’Església com a sagrament, amb l’especificació “de salvació”: «I veritablement Crist – diu el Concili –, quan va ser elevat de la terra, va atraure tots els homes cap a ell (cf. Jn 12,32 gr.); ressuscitant d’entre els morts (cf. Rm 6,9) va vessar el seu Esperit vivificant en els apòstols, i per mitjà d’Ell va establir el seu cos, que és l’Església, com a sagrament de la salvació; assegut a la dreta del Pare, treballa contínuament en el món per conduir els homes a l’Església i, a través d’ella, unir-los més estretament a ell i fer-los partícips de la seva vida gloriosa amb l’aliment del propi cos i de la pròpia sang».
Aquest text ens permet entendre la relació que hi ha entre l’acció unificadora de la Pasqua de Jesús, que és misteri de passió, mort i resurrecció, i la identitat de l’Església. Alhora ens fa ser agraïts de pertànyer a l’Església, cos de Crist ressuscitat i únic poble de Déu que pelegrina en la història, que viu com a presència santificadora enmig d’una humanitat encara fracturada, com a signe eficaç d’unitat i reconciliació entre els pobles.
Traducció: J.M. Torrents
