CONSISTORI EXTRAORDINARI
HOMILIA DEL SANT PARE LLEÓ XIV
Basílica de Sant Pere
Dijous, 8 de gener 2026
_________________________________
«Molt estimats, estimem-nos els uns als altres, perquè l’amor és de Déu» (1Jn 4,7). La Litúrgia ens proposa aquesta exhortació mentre celebrem el Consistori extraordinari: un moment de gràcia que expressa la nostra unitat al servei de l’Església.
Com sabem, la paraula Consistori, Consistorium, “assemblea”, es pot interpretar a la llum de l’arrel del verb consistere, que significa “aturar-se”. I de fet tots nosaltres ens hem “aturat” per ser aquí: hem deixat durant un cert temps les nostres activitats i hem renunciat fins i tot a compromisos importants, per trobar-nos junts per discernir el que el Senyor ens demana pel bé del seu Poble. Això ja és en si mateix un gest molt significatiu, profètic, particularment en el context de la societat frenètica en què vivim. De fet, ens recorda la importància, en cada camí de la vida, de fer una pausa, per pregar, escoltar, per reflexionar i així tornar a centrar cada cop més la nostra mirada en la meta, dirigint-hi tots els esforços i recursos, per no córrer el risc d’anar a les palpentes o colpejar l’aire en va, com adverteix l’apòstol Pau (cf. 1Cor 9,26). No som aquí per promoure “agendes” – personals o de grup –, sinó per confiar els nostres projectes i les nostres inspiracions a l’escrutini d’un discerniment que ens supera «tan alt com són els cels sobre la terra» (Is 55,9) i que només pot venir del Senyor.
Per això és important que ara, en l’Eucaristia, posem tots els nostres desigs i pensaments sobre l’Altar, juntament amb el do de les nostres vides, oferint-los al Pare en unió amb el Sacrifici de Crist, perquè siguin purificats, il·luminats, fusionats i transformats, per la gràcia, en un sol Pa. Només així, de fet, podrem escoltar realment la seva veu, acollint-la en el do que som els uns pels altres: aquesta és la raó per la qual ens hem reunit.
El nostre Col·legi, tot i ser ric en tantes habilitats i talents remarcables, no està cridat a ser, en primer lloc, un team d’experts, sinó una comunitat de fe, en què els dons que cadascú aporta, oferts al Senyor i retornats per Ell, produeixen, segons la seva Providència, el fruit més gran.
A més, l’Amor de Déu de qui som deixebles i apòstols és Amor “trinitari”, “relacional”, font d’aquella espiritualitat de comunió en qui l’Esposa de Crist viu i vol ser llar i escola (cf. Cart. ap. Novo millennio ineunte, 6 gener 2001, 43). Sant Joan Pau II, desitjant el seu creixement a l’inici del tercer mil·lenni, el va definir com una «mirada del cor centrada en el misteri de la Trinitat que habita en nosaltres, i la llum de la qual s’ha de veure també en el rostre dels nostres germans i germanes que ens envolten» (ibid.).
El nostre “aturar-nos”, doncs, és abans de tot un gran acte d’amor – a Déu, a l’Església i als homes i les dones de tot el món –, a través del qual ens deixem modelar per l’Esperit: en primer lloc, en la pregària i el silenci, però després també mirant-nos els uns als altres a la cara, en escoltar-nos i parlant, compartint amb tots aquells que el Senyor ha confiat a la nostra responsabilitat de Pastors, en les parts més diverses del món. Un acte de viure amb un cor humil i generós, conscients que és per gràcia que som aquí, i que no hi ha res del que portem que no ho hàgim rebut, com un do i un talent que no podem malgastar, sinó que ho hem d’invertir amb saviesa i coratge (cf. Mt 25,14-30).
Sant Lleó el Gran ensenyava que «és una cosa gran i molt preciós als ulls del Senyor quan tot el poble de Crist s’aplica junt amb els mateixos deures, i tots els graus i ordres […] col·laboren amb un mateix esperit […]. Aleshores – deia – es nodreixen els famolencs, es vesteixen els nus, es visiten els malalts, i ningú cerca els propis interessos, sinó els dels altres» (Sermons, 88, 4). Aquest és l’esperit amb què volem treballar junts: el de qui desitja que en el Cos místic de Crist cada membre cooperi ordenadament per al bé de tots (cf. Ef 4,11-13), duent a terme amb dignitat i en plenitud el seu ministeri sota la guia de l’Esperit, feliç d’oferir i veure madurar els fruits del seu propi treball, com de rebre i veure créixer els dels altres (cf. S. Lleó el Gran, Sermons, 88,5).
Durant dos mil·lennis l’Església encarna aquest misteri en la seva polièdrica bellesa (cf. Francesc, Cart. enc. Fratelli tutti, 280). Aquesta mateixa assemblea en dona testimoni, en la varietat dels nostres orígens i de les edats i en la unitat de gràcia i de fe que ens reuneix i ens uneix com a germans.
Certament, també nosaltres, davant la “gran multitud” d’una humanitat famolenca de bé i de pau, en un món on la sacietat i la fam, l’abundància i la misèria, la lluita per la supervivència i el buit existencial segueixen dividint i ferint les persones, les nacions i les comunitats, davant les paraules del Mestre: «Vosaltres mateixos doneu-los menjar» (Mc 6,37), podem sentir-nos com els deixebles: inadequats i privats de mitjans. Jesús, però, torna a repetir-nos: «Quants pans teniu? Aneu i vegeu» (Mc 6,38), i això ho podem fer junts. De fet, no sempre podrem trobar solucions immediates als problemes que hem d’afrontar. Sempre, però, en cada lloc i circumstància, ens podrem ajudar recíprocament – i en particular ajudar el Papa – a trobar els “cinc pans i dos peixos” que la Providència mai deixa de proporcionar allà on els seus fills demanen ajuda; i a acollir-los, lliurar-los, rebre’ls i distribuir-los, enriquits per la benedicció de Déu i per la fe i l’amor de tots, perquè a ningú li falti el necessari (cf. Mc 6,42).
Molt estimats, allò que oferiu a l’Església en el vostre servei, a tots els nivells, és quelcom gran i molt personal i profund, únic per a cadascú i preciós per a tots; i la responsabilitat que compartiu amb el Successor de Pere és greu i feixuga.
Per això us dono les gràcies de tot cor, i voldria concloure confiant la nostra tasca i la nostra missió al Senyor amb les paraules de Sant Agustí: «Moltes gràcies concediu a les nostres pregàries; fins i tot les que hem rebut abans de pregar són un do teu, i també les que reconeixem després d’haver-les rebut són un do teu […]. Recorda, Senyor, que som pols, i de pols vau crear l’home» (Confessions, 10, 31, 45). Per això et diem: «Doneu el que maneu i maneu el que voleu» (ibid.).
Traducció: J.M. Torrents
