Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Ens hauria agradat obrir el fecc informa d’aquesta setmana amb el ressò de la magnifica 3a Jornada ‘Repensar el sentit de l’educació: les paraules’, celebrada el passat dimarts. Us remetem a la crònica de Catalunya Religió, que trobareu clicant sobre aquests paraules.

També podríem parlar de la 13a Jornada de tecnologia educativa, seguida aquest passat divendres amb gran interès. També ens podríem fer ressò que aquest dimarts s’inicia el període de preinscripció per al batxillerat i per als cicles formatius de grau mitjà.

Però els esdeveniments ens obliguen a denunciar un cop més la politització i la judicialització d’aspectes importants de la nostra activitat educativa, com ho és el règim lingüístic de les nostres aules.

La setmana passada es van succeir dos fet formalment independents, però que són fruit de les mateixes maniobres i interessos: d’una banda, un recurs del govern de l’Estat contra la no determinació per part de la Generalitat de percentatges mínims d’ús del castellà a l’escola i contra la resolució de preinscripció i matrícula; i, de l’altra, unes sentències del Tribunal Suprem que en ratifiquen algunes de prèvies que obliguen algunes escoles a usar, en determinades aules, el castellà com a llengua vehicular en un 25% del temps.

Es tracta de laminar l’autonomia de Catalunya i la dels propis centres educatius i atacar un model educatiu que gaudeix d’un amplíssim consens social i polític a Catalunya, com és públic i notori.

L’Escola Cristina de Catalunya ja ha rebutjat i deplorat públicament aquestes actuacions a través del comunicat conjunt d’entitats representatives de titulars d’escoles concertades, signat per l’APSEC, i del comunicat conjunt de la majoria de federacions d’AMPAs de centres públics i privats de Catalunya, signat per la CCAPAC.

El mal d’aquestes actuacions i atacs no està només en els efectes que aconsegueixen, sovint ben minsos, sinó en tot allò que porten aparellat: el germen de divisió que ens volen inocular -però que, sortosament, ara per ara no està arrelant-, i la distracció que produeix pel que fa a allò que és important en l’educació i que hauria d’estar concentrant tots els nostres esforços.

No només hem de rebutjar aquestes pretensions, sinó que cal denunciar aquelles que, per espuris interessos, defugen el consens i fan mal a l’educació