Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Divendres es va rebre una consulta a la FECC. Els pares d’un futur alumne de P3 van indicar en la seva sol·licitud de preinscripció fins a tres escoles, totes elles concertades i cristianes, d’un concret municipi de Catalunya. La setmana passada la mare s’acostà a l’escola triada en primer lloc per interessar-se per la situació de la seva petició, i l’informaren que no havia obtingut plaça, però que a les llistes publicades de l’alumnat admès el nen figurava a “una escola pública de la zona, de nom ....”

Podem imaginar la sorpresa majúscula amb què la família va rebre la notícia. La comissió de garanties no s’havia posat en contacte amb ella per comunicar-li l’existència o no de vacants als altres centres indicats i informar-la de les possibles alternatives. Per què no s’ha respectat el seu dret d’opció? Com era possible? Nosaltres també ens ho preguntem, perquè de confirmar-se aquesta situació, en algun moment del procés s’han vulnerat les normes que l’ordenen, i caldrà rectificar.

Persisteix encara una idea, completament errònia, que les comissions de garanties “assignen” els alumnes que no han obtingut plaça en primera o altres opcions. Res més lluny de la legalitat. Hem de recordar que el Decret regulador del procés d’admissió, el 75/2007, de 27 de març, estableix al seu art. 21, apartat 2, que una de les funcions d’aquestes comissions és “oferir lloc escolar, en el segon cicle d'educació infantil i a l'ensenyament obligatori durant el període de preinscripció, a l'alumnat que encara no estigui escolaritzat les sol·licituds del qual no hagin pogut ser ateses pels consells escolars dels centres públics o pels titulars dels centres privats sufragats amb fons públics, en el marc de l'oferta de places existent i d'acord amb les preferències de centre explicitades per les famílies en la corresponent sol·licitud, en exercici de la llibertat d'elecció de centre. A aquest alumnat la comissió li ofereix centre, per garantir l'exercici del dret a l'educació i, si s'escau, l'escolarització obligatòria. En el cas que el centre no sigui acceptat pel sol·licitant, s'escoltarà el pare, la mare, tutor o tutora, per tal de conèixer les preferències que tenen i oferir-li una altra plaça d'entre les vacants existents”.

No sembla que el text normatiu presenti gaire dificultats de compliment o interpretació. Oferir lloc escolar no és assignar-ne plaça a cap centre. A més, el suggeriment que facin les Comissions no pot ser d’un centre qualsevol, sinó de conformitat amb les preferències de centre explicitades per les famílies en la corresponent sol·licitud, lògicament en el marc de l'oferta de places existent. I, tal com ens ho remarca el Decret, tota l’actuació en aquest aspecte concret s’ha de dur a terme per permetre, dins del possible, l’exercici de la llibertat d'elecció de centre.

És bo que els representants de les escoles concertades en les comissions facin un seguiment d’aquestes actuacions i, si observen alguna irregularitat, la denunciïn. Perquè convé tenir present que una de les atribucions de les comissions -aquesta sí- és vetllar pel compliment de la normativa. I, si no es compleix, cal posar-ho en coneixement de l’òrgan competent, perquè faci corregir aquestes conductes.

També les escoles han de poder informar els pares i mares sobre quins són i com poden fer efectius els seus drets, que resten explicitats en la normativa, i ajudar-los i acompanyar-los en el procés. Entre tots hauríem de fer possible que els pares i les mares puguin exercir el dret a triar escola, sense més dificultats que la derivada de l’existència de vacant al centre o tipus de centre de la seva preferència.

No fem més complex ni difícil quelcom que el Dret vol acomodar a l’exercici efectiu de la voluntat de les famílies en allò tant important com l’educació de llurs fills i filles conforme a les seves opcions personals.