Coral Moli i PlanaAquest 2024 la Facultat de Teologia de Catalunya ha reeditat Confessions de Sant Agustí. En la introducció d’aquesta nova edició, Miquel Dolç i Dolç assenyala que «[Sant Agustí] no ens ho explica tot, però ens ho deixa pressentir» (p.24). I, segurament, és de les afirmacions que com un globus perseverant que s’infla va agafant presència al llarg de l’obra. Enyorança, decepció, constància en la cerca de la Veritat, desig, enuig, desesperança, ressentiment... totes aquestes abstraccions, sense mencionar-les directament, supuren en la lectura, prenen cos, i donen una profunditat tan insondable a la lletra que continua essent un plaer de llegir més de mil cinc-cents anys després d’haver sigut escrita.
Una d’aquestes aromes que traspua en molts passatges de l’obra és la crítica i la lluita envers la supèrbia, un dels cinc pecats capitals pels cristians, molt sovint lligada -tot i que diferent- a la hipocresia. Afirma Sant Agustí: «em delia pels honors, pels guanys, pel matrimoni, i vós us en rèieu» (p.217). Déu es reia del futur bisbe d’Hipona per la fugacitat i la futilitat de les seves preocupacions, per la poca transcendència que carregaven, per la més flagrant mutabilitat que significaven enfront de l’infinit. Diu també: «l’immutable ha d’ésser preferit al mutable» (p.279). I l’immutable és l’eterna veritat, la veritable caritat, Déu. I encara: «No vulguis semblar savi (cf. Pr 26,5) perquè els qui digueren que eren savis esdevingueren folls (Rm,22)» (p.293).
És admirable aquesta particular confessió de Sant Agustí. És admirable que se sàpiga, que es reconegui, un home superb perquè, de sobte, en comprendre-ho, ho deixa de ser. És quelcom que gran part dels nostres contemporanis haurien de pensar i fer. Hi ha, actualment, una tendència a l’aparença, a la superficialitat enganyosa i falsa molt estesa i verinosa, potser promoguda per aquests aparadors virtuals que són determinades aplicacions mòbils i/o potser necessitada per aquesta societat més individualista i més freda que mai que requereix d’una fiblada d’autoestima constant perquè no sap que duu «un tresor en vasos de terrissa» (2 Corintis 4,7). Què passaria si féssim les coses sense esperar res a canvi? O, millor encara, quin mal esperaríem rebre dels altres si obréssim només per amor i amb amor? Raimon Panikkar, en el seu diari seleccionat per Milena Carrara i titulat L’aigua de la gota (Herder, 2019) diu: «per matar l’ego cal exposar-se nu i sense defensa a totes les ferides de la vida, acceptar el buit. L’ego ha de ser destruït des de l’interior de l’amor» (p.17). Serà, llavors, quan supèrbia i hipocresia quedin reduïdes a simples records del passat que, com deia Joan Maragall, a un dels poemes més preciosos que s’han escrit mai, Elogi del viure, serem «un entre els homes».
