Mossèn Josep Maria Fabró i les misses vivencials

Jordi Forners La casualitat, o la causalitat, ha fet que un servidor hagi coincidit des del 1999, gairebé en la mateixa cronologia, amb mossèn Josep Maria Fabró als centres penitenciaris de Brians 1 i, després, a Brians 2.

Per la meva condició de creient, vaig romandre atent i amb ànsia observadora a les primeres aparicions dins la presó d’aquell mossèn que amb res s’assemblava a aquells prelats autoritaris, amb rang de funcionaris, integrants del Cuerpo de Capellanes de Instituciones Penitenciarias. Jo coneixia l'existència d'aquest "cos de capellans" d’antany a través de la lectura d’aquell anomenat Acord sobre assistència religiosa catòlica als Establiments penitenciaris, signat amb data 20 de maig de 1993 entre el ministre de Justícia Juan Alberto Belloch (PSOE) i el president de la Conferència Episcopal Espanyola, l'arquebisbe de Saragossa Elías Yanes, en aplicació del que disposava l'acord entre l'Estat espanyol i la Santa Seu, de 3 de gener de 1979, sobre Assumptes Jurídics.

Ben al contrari, mossèn Fabró era el màxim exponent de la senzillesa, la humilitat, l’honestedat i l’austeritat, valors cristians que tenia interioritzats i que impregnaven en tot moment la seva manera de ser. Buscava una mena de mimetisme vers aquell Déu fet home, encarnat en la figura de Jesús de Natzaret, qui ens ensenyà aquestes mateixes virtuts, el naixement del qual hem celebrat fa tres setmanes, gairebé coincidint en el temps amb el traspàs del mossèn, el 27 de desembre, als 77 anys. Certament, els nostres valors, convertits en hàbits, esdevenen virtuts, i en Josep Maria havia convertit en hàbits tots els seus valors. Així doncs, fou un virtuós.

Uns hàbits que palesava quan ell, en tots els seus actes, considerava sempre per damunt de tot l’atenció a les persones, empatitzant amb els sentiments de les persones que tenia al davant. En el cas que ens ocupa, havia triat un col·lectiu no gens fàcil: la marginació dins la marginalitat, si es pot definir així. Amb problemàtiques i situacions molt complexes, conflictives, però res escapava a la seva capacitat de perseverància, de persuasió, de lluita -moltes vegades estèril-, i donat el cas, també la seva capacitat de perdonar.

Destacava també pel seu pragmatisme. Un pragmatisme també evangèlic, ja que no tot havia de ser la predicació de la Bíblia o l’espiritualitat. Assumia gestions del dia a dia dels interns, de les seves famílies, fent encàrrecs a l’exterior, entregant-los roba o llibres, ingressant-los diners al peculi (em consta que a vegades de la seva pròpia butxaca). Realitzava visites freqüents als centres penitenciaris amb les seves sandàlies i el seu caminar intens, ràpid, visitant diferents despatxos, oficines, serveis socials, o també les direcccions dels centres, i després fent un recorregut pels mòduls, per a informar als interns sobre la gestió o tramitació de l’assumpte de què es tractés. Unes pràctiques que també combinava –si era necessari o era requerit per a fer-ho- amb el seu acompanyament pastoral i espiritual, amb una actitud sempre prudent i escoltadora. I també, com és obvi, amb les celebracions litúrgiques dels dies festius.

En algunes ocasions, a mi m’havia semblat que pecava d’un excés de generositat, d’altruïsme, sobretot pels riscos d’un excés de confiança cap a determinades persones; però és que ell sempre feia abstracció del currículum concret de cada intern. Per a ell, tothom era igual. I sí, a vegades, aquest excés de generositat tampoc era comprès per part d’alguns estaments penitenciaris. Però, per damunt de tot, si ens atenem a la intencionalitat d’en Fabró, penso que hi hauria un consens unànim en què aquesta era, sense cap mena de dubte, absolutament impol·luta. Per això, en Josep Maria, malgrat alguns puntuals o excepcionals recels, fou sempre una persona respectada i admirada per tots els professionals penitenciaris.

Destacable fou la implantació de la casa d’acollida a Martorell, on podien allotjar-s’hi els interns en les seves primeres sortides de permís ordinari quan no disposaven de cap altre domicili; per a poder gaudir dels permisos de sortida. Era un requisit reglamentari comptar amb una adreça a l’exterior i molts interns van poder beneficiar-se d’aquesta mesura al donar l’adreça de la casa d’acollida del carrer d’Àngel Guimerà de Martorell, que fundà i que gestionava mossèn Fabró juntament amb un equip de col·laboradors i voluntaris, alguns dels quals –si no m’equivoco- ex interns. Una altra història és que, a l’hora de la veritat, una vegada al carrer, hi fessin cap o no… però això ja són figues d’un altre paner…

En ocasió de les particularitats de l’àmbit, mossèn Fabró tampoc s’escapà d’algunes situacions inèdites que li feren acumular una mena d’anecdotari:

Una vegada, hom fou interpel·lat amb aquesta pregunta:

- “Escucha, Fabró, ¿tú todavía eres cura?”

- "Hombre, claro que sí; ¿Cómo no voy a ser cura?

- "Joder, ¡no sabes lo que te estás perdiendo, macho!

Al principi, es va situar en la línia argumental del interpel.lant, i amb un to de veu “pujat” i un rostre vermellós com d’indignació, respongué:

- “¡Y tú qué sabes lo que yo me estoy perdiendo! ¡Acaso tú sabes lo que hago yo en mi casa de puertas para adentro! ¡Mecatxis la punyeta!”

Aquesta darrera expressió era l’únic petit “renec” que proferia en Fabró quan el guió el portava inexorablement a haver-ne de fer ús.

Acte seguit, ja amb el to rebaixat i abandonant el fil argumental anterior, li explicà –ho resumeixo- que la seva entrega i donació als altres i a la causa de Jesucrist, comportava per a ell un plaer i una felicitat infinitament més gran que la que es pogués derivar d’aquelles altres satisfaccions finites i materials a les que es pogués referir el seu interlocutor.

Una altra anècdota, o curiositat:

- "Oye, Fabró, has llegado tarde hoy… se acaba de marchar la competencia…” (referint-se als Testimonis de Jehovà).

- “¿La competencia? ¿Qué competencia…? ¿Es que acaso tú te crees que yo estoy en posesión de la verdad absoluta? ¡Mecatxis la punyeta!”

A continuació, li explicà d’una forma entenedora –ho resumeixo- que ningú pot fer-se valedor de la veritat absoluta, i que, en realitat, tots cerquem, des dels nostres principis, i cadascú segons les seves creences aquell Déu veritable de qui emana, ara sí, la veritat absoluta.

Al cap de molts anys de conèixer-nos, a principis del 2008, vaig voler descobrir com era mossèn Fabró més enllà de les presons. Ell mai deixà d’exercir la seva pastoral, també a la comunitat. I em vaig assabentar que celebrava l’eucaristia els diumenges al matí a l’església de Crist Salvador, al barri de Buenos Aires; Martorell. Aquella meva primera assistència a una missa d’en Josep Maria em va captivar… era fàcil trobar-hi, sentir-hi, palpar-hi –enmig d’aquella celebració- la presència de Déu, d’un Déu viu!

Mossèn Josep Maria, com no podia ser d’una altra manera, seguia els cànons establerts, però els adaptava sempre a les circumstàncies que ell considerava que podien traduir i fer viva i real la presència de Crist a l’altar, fent-hi la seva aportació intel·lectual, reflexiva i adaptada al moment. Ah! I si convenia, interrompia la celebració i després ja la continuava:

-“Hola, Pepita! No t’havia conegut! Feia dies que no ens vèiem… que no has estat bona?”

De seguida, vaig voler posar nom a les Misses d’en Fabró: "les Misses Vivencials", en contraposició a les misses de missal, rutinàries, tal vegada inintel·ligibles o de llibre. Jo havia realitzat feia uns anys un curs intensiu de llengua alemanya en una acadèmia que emprava el mètode vivencial. Era un mètode –deien- que permetia començar a dir les primeres frases ja des del primer dia; la presentació de la professora ja va ser en alemany, tots la vam entendre perquè ens va dir com es deia, acompanyada dels gestos, i a continuació ens va preguntar com ens dèiem cadascú; i ningú tenia ni idea de l’idioma, però li vam respondre. A la segona setmana, ja conversàvem…

A les misses d’en Fabró és com si s’emprés aquest mètode directe, vivencial, però aplicat a la fe cristiana. Vaig seguir anant, alguns diumenges, quan no em coincidia en dia de treball, a les misses vivencials d’en Fabró. No em sabia greu haver-me de desplaçar; m’hi sentia bé per la proximitat amb Déu que s’hi vivia.

Recordo que en una ocasió li vaig donar quatre o cinc entrades per anar a veure la Passió de Sant Fructuós a l’amfiteatre de Tarragona, una obra espectacular, teatral i musical, basada en la Passio Fructuosi, les actes martirials anònimes del bisbe de Tarraco Fructuós i els diaques Auguri i Eulogi, protomàrtirs hispànics, que van ser cremats per no renunciar a la seva condició de cristians. Li va agradar molt i em va estar molt agraït per aquest detall.

L’any 2019 vaig patir una malaltia greu, i es va interessar diverses vegades pel meu estat de salut. Em va animar, tot i que ell ja estava bastant afectat per la seva malaltia crònica i li estaven fent proves.

He perdut un amic amb el seu traspàs, però, els qui el vam conèixer podem seguir fent el nostre camí tot anhelant poder arribar a “aquella Terra promesa” i amb la il·lusió i la ferma esperança que quan s’escaigui aquest anhel, en Fabró serà un dels que vindrà a rebre’ns.

A reveure, Josep Maria!