Guerres

Àngel Miret Hi ha molts arguments per estar convençut que les guerres són una manera estúpida i immoral de resoldre els conflictes que sorgeixen entre els estats. Quan les discrepàncies entre persones es resolen de manera anàloga, és a dir; amb la supressió física de l’adversari, l’agressora és detinguda, jutjada i empresonada; paradoxalment, aquelles persones que a les guerres es distingeixen per matar més i millor són enaltides i tractades com a heroïnes de la pàtria i paladins de la justícia.

Ara, però, vull referir-me a un aspecte concret de la guerra d’Ucraïna. En l’origen del conflicte hi ha, entre altres qüestions ideològiques i el joc sinistre de les grans potències per assolir la primacia mundial, una reivindicació territorial per part de Rússia: la del Dombass.

Fixem-nos, en primer lloc, en algunes dades: Rússia té 17.075.400 quilòmetres quadrats, un espai que ocupa la vuitena part del total de la superfície terrestre. Un espai que representa, que és aproximadament 34 vegades més gran que Espanya i 531 vegades més gran que Catalunya. Les quatre províncies del Dombass que estan en litigi ocupen una superfície molt similar a la de Catalunya. Per això, és lògic iniciar un cruent conflicte armat per apropiar-se de quatre províncies que són irrellevants per a Rússia en termes de territori i població? No hi ha altres maneres de resoldre les discrepàncies entre Rússia i Ucraïna?

La major part de guerres del passat les han provocades el control del territori per apropiar-se de les riqueses que conté i exercir el poder sobre les persones que hi viuen. Abans cercàvem apoderar-nos del control d’un territori a cops de roc, després amb llances i espases, i posteriorment amb fusells i canons. Ara amb míssils, drons i, fins i tot, amb la bomba atòmica, una arma que té la capacitat d’exterminar la humanitat. Els instruments per matar són molt diferents, però l’ànsia de poder és la mateixa. Deu ser inherent a la naturalesa humana o, si més no, a la d’alguns individus de la nostra espècie la voluntat de ser posseïdors del planeta i de sentir-se déus: No saben que moriran?

Així que només hi veig una solució, que és una utopia, una il·lusió, si voleu podem parlar d’un somni, potser irrealitzable. Recuperar la idea, que ja es va començar a albirar al segle XVII, de la unió de tots els pobles del planeta sota un únic poder polític no identificat amb cap país. Estructurada en federacions; però amb una autoritat executiva, legislativa i judicial final única. Sense exèrcit perquè esdevindria absurda la seva existència. Aquesta unió hauria de ser consensuada, voluntària i sense cap relació amb la pretensió que sempre han tingut els grans imperis de dominar el món.

La Societat de Nacions i les Nacions Unides van ser uns primers intents de posar les bases per a un govern mundial, però la realitat demostra que la seva capacitat és molt limitada i que aquests organismes no han aconseguit quasi cap dels seus objectius fundacionals.

Iniciem el camí i lluitem per assolir aquest objectiu: Deixem-nos guiar pels somnis.