Ester Díaz, carmelita missionera El 7 de novembre l'església celebra la festa del beat Francesc Palau (Aitona, 29 de desembre de 1811). En aquest context, vull aportar un nou aspecte de la seva figura; emmarcat en les guerres carlistes, que van ser una sèrie de conteses civils a Espanya al llarg del segle XIX, causant profundes i nombroses ferides amb un alt cost en vides.
En iniciar-se la primera guerra, Palau vivia moments de plenitud vocacional dedicats a les missions populars. Amb les quals actualitzava la fe del poble senzill. Per l'horitzó amenaçaven nuvolots foscos. S'acostava desafiadora la descomunal tempesta. Esclat d'odi, sense sentit: el de la guerra. Palau procurava que el poble assimilés l'evangeli, era una forma d'alentir l'avanç de l'enfrontament.
L'entorn el valorava com a pacificador. Per aquesta raó, l'assetjament de la classe política i dels seus sequaços, li estrenyien i no el deixaven viure amb dignitat. Fins i tot en el més sagrat de si mateix, en l'àmbit de la fe i el testimoniatge, se sentia assetjat. Motiu pel qual es va veure obligat a emprendre la ruta del desterrament. Destí? França, sí. Aleshores Palau tenia 30 anys.
Compartia a Perpinyà, amb nombrosos espanyols, la situació humiliant d'exiliat. Vivien amuntegats en camps de concentració sense cobrir les necessitats més urgents. La lluita de l'ànima amb Déu, el seu primer llibre, respon a les línies d'actuació indicades pel Papa en les seves encícliques. Dirigides al poble de Déu, condemnaven la guerra.
Perpinyà era un lloc ple de refugiats on, freqüentment, es preparaven represàlies contra el govern d'Espanya. Davant d'aquesta situació, Palau es va traslladar a l'interior, a la diòcesi de Montauban, on la seva vida eremítica es va veure afavorida. Alguns desterrats el van acompanyar. També un grup de dones bevia del seu esperit, compartint el seu tresor vocacional. Allà, la vida es va tornar més fraterna, serena i bella; tot el contrari a la guerra.
Palau era el pacificador i els seus companys de prova es veien fills de Déu i germans entre si. Eren un suport imprescindible per expulsar l'enfrontament. Les autoritats li van crear grans dificultats i ell va acceptar els nous reptes que li proposaven. Malgrat tot, durant aquests anys va meditar en soledat fins a cotes inimaginables.
Palau no va estar a l'avantguarda amb les tropes en lluita. Cert! Però va patir les conseqüències de la guerra fratricida. Va plantar cara a tota forma d'enfrontament, de combat. Va procurar disminuir la seva ofensiva. Va patir, sense perdre el millor de si mateix, les ferides de la guerra. Després, aquestes van ser les que van intensificar la seva dimensió de conciliador, de provat pacificador.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.