Què vol dir reservar sòl (per a centres de culte)?

Com que és un tema en el que fàcilment hi ha gent que comença a cridar, potser convé aclarir-ho una mica. El que va fer la Llei de Centres de Culte que ara el govern proposa reformar va ser crear una figura nova que era la qualificació d’equipament per a ús religiós, i s’obligava als ajuntaments que definissin -preveiessin- en els seus plans urbanístics quin sòl del seu territori era també apte per aquests usos.

Però reservar sòl només vol dir això, reservar. Ni el tripartit va regalar terrenys als “moros”, ni la proposta que ara fa el govern convergent és l’excusa per impedir que es construeixin nous centres.

És a dir, si un ajuntament qualifica un terreny com a zona verda, el que impedeix és que vingui un senyor i s’hi construeixi un xalet, però no obliga a l’Ajuntament a fer-hi un parc l’endemà. El mateix que si un vol construir un hotel o una llar d’avis, sabrà que si compra un terreny destinat a habitatges no podrà fer-ho. I la planificació urbanística el que ha de fer és preveure aquestes necessitats de manera que el dia que faci falta construir una escola o un hospital es disposi de terreny per a fer-ho. O per evitar que una constructora compri tots els terrenys rurals del poble per fer-hi cases i multipliqui per deu els habitants sense haver previst on fer l’escola, els parcs o els centres mèdics necessaris per atendre aquesta nova població. En aquest cas, la previsió s’havia d’ampliar tenint present també les demandes religioses i comptar amb la participació de les confessions presents en el territori. Més exactament el que s'ha preveure és sòl de qualificació de sistema d'equipament comunitari on s'admetin els usos de caràcter religiós.

Així, la creació d’aquesta nova qualificació urbanística i l’obligació de reservar sòl per centres de culte només obligava a preveure i a planificar. A partir d'aquí, la seva aplicació i valoració transcendeix fins i tot els esquemes simples partidistes.

Prova d’això és que la llei es va aprovar amb el suport dels CiU, que ara vol incloure els aspectes que les majories parlamentaries de fa dos anys no li van permetre fer-ho; que l’alcalde socialista de Lleida va tancar una mesquita per no complir les normes d’aforament sense necessitat d’aquesta llei; o que l’ajuntament convergent de Salt congela les llicències per nous centres amb l’actual llei amb vigor mentre a la comarca del costat, a Figueres, un alcalde del mateix partit planteja un parc de centres de culte cedint el terreny a les confessions que s’hi instal·lin.

Per tant, al final, tot depèn de la voluntat de cada govern municipal.

A més, aquesta reforma encara ha de passar pel Parlament per ser efectiva i caldrà veure amb quines majories, pactes i modificacions s’acaba aprovant. Cal recordar que en el seu moment, en la tramitació de la llei, alguns alcades socialistes ja s'oposaven a aquesta obligació de preveure sòl que tampoc volia Convergència. Però per ara, ningú sembla plantejar que l’elimini la qualificació de sòl apte per centres de culte, la veritable novetat de llei.

Un altre tema, i aquí està el debat actual, és si és realista que tots els municipis estiguin obligats a revisar els seus plans urbanístics en deu anys per incloure aquests nou tipus d’usos –des del de Barcelona al de Sant Jaume de Frontanyà, amb una trentena d’habitants-; o si és realista esperar que cada ajuntament faci ús d’aquest instrument per planificar d’una manera racional i ordenada la ubicació dels centres de culte sense que ningú els hi obligui. En definitiva, quina és la millor manera d’atendre a la problemàtica de fons: el respecte a la llibertat religiosa.

Però acabi com acabi, em temo que els ajuntaments que considerin que cal facilitar que les noves comunitats religioses tinguin uns centres de culte adequats i vulgui posar-los les facilitats necessàries, fins i tot econòmiques, ho continuaran fent. I els que creguin que els suposa un desgast electoral permetre que en el seu municipi s’aixequi una mesquita, o prefereixi relegar-la a un polígon industrial, també continuaran posant-hi més traves que si es tractés d’obrir un prostíbul.