Vés al contingut
Per Jordi Llisterri i Boix .
Viganò en una recent visita a Barcelona

Dario E. Viganò és el clàssic sacerdot milanès il·lustrat. Una gran preparació intel·lectual, educació extrema, i amb una bona presència i oratòria en els mitjans de comunicació. Va arribar al Vaticà en l'època del papa Benet XVI com a director del Centre Televisiu pels seus reconeguts coneixement en el món de la imatge i del cinema, que sempre va aprofitar per la seva vocació pastoral i comunicativa. Era gairebé extasiant veure'l relatar com va concebre l'emissió del comiat de Benet XVI amb l'helicòpter sobrevolant Roma. El que va ser la primera imatge audiovisual, global i icònica de la renúncia d'un papa.

El papa Francesc, després de diverses comissions fallides, va encarregar a un petit nucli de confiança la reforma efectiva (no cosmètica) del sistema de comunicació del Vaticà. Va posar-hi Viganò com un dels seus i finalment, el juny de 2015, va encarregar-li liderar aquesta reforma com a prefecte de la nova Secretaria de la Comunicació.

Un repte titànic. Per primera vegada tots els departaments i mitjans de difusió del Vaticà quedaven aplegats sota un sol organisme: Radio Vaticana, L'Osservatore Romano, el Centre Televisiu, les diverses webs informatives i canals digitals, la Tipografia Vaticana... La idea de fons és que el missatge és un, que s'expressa en plataformes i formats diferents. No diverses plataformes que expressen diversos missatges.

El concepte pot semblar molt centralitzador però respon a una forma moderna de comunicació en la que primer es defineix el missatge i després s'hi dóna forma d'acord amb les necessitats de cada canal. No al revés. Des del desembre de l'any passat, aquest sistema ja havia començat a funcionar de manera efectiva amb una mena de consell editorial permanent que marcava els missatges informatius del dia.

El problema de tota reforma són les resistències. I és més fàcil canviar estructures que mentalitats. Però en el cas de Viganò el problema és que la seva reforma també ha tocat estructures vetustes molt acostumades a fer les coses a la seva manera i sense haver de donar explicacions a ningú. Més de 700 persones han vist que es podia moure la seva cadira. De fet, el primer problema que va tenir va ser esbrinar quanta gent treballava en els organismes de comunicació del Vaticà i saber quina feina feien, si en feien alguna. Alguns d'aquests organismes, eren veritables forats negres. Segurament s'han hagut de trepitjar massa ulls de poll.

Aquest dimecres s'ha conegut la renúncia de Viganò. I, com a marca de continuïtat, el nomenament com a substitut del segon de la Secretaria, Lucio Ruíz. El desencadenant ha estat una mala gestió informativa de la publicació d'una carta del papa emèrit sobre un compendi de la teologia del papa Francesc. La difusió inicial de només un fragment de la carta ha donat a entendre que es volia oculta una crítica de Ratzinger sobre la teologia de Bergoglio. No era així, però ho ha semblat i Viganò ha patit del mal de la dona del Cèsar.

Però si Viganò ha hagut de dimitir és perquè durant deu dies aquest error s'ha magnificat obsessivament des de tota l'orbi digital integrista. Els qui tenien ganes a Viganò han anat alimentant la fera. Una bèstia ara reduïda i ferida però molt articulada i que sap jugar molt bé amb la influència que tenen en la generació del relat els mitjans digitals. I Viganò no era prou fort ni prou insensat per resistir numantinament i acabar perjudicant la seva pròpia reforma, la reforma de Francesc. Una renúncia que el papa ha acceptat, "no sense esforç". I així, Viganò s'ha convertit en el primer màrtir de la reforma.

Grups

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.