Són una colla d’inútils

Ja em perdonaran que ho digui així. Però és que cada vegada estic més convençut que la prova més definitiva de l’existència real de l’Esperit Sant és la incompetència que moltes vegades demostra l’organització humana de l’Església. Amb tants inútils, la continuïtat de l’Església només s’explica per l’assistència de l’Esperit Sant.

Imaginem qualsevol corporació internacional, sigui de l’àmbit empresarial o una entitat social. Resulta que aquesta corporació sap que el 2021 el seu delegat a Barcelona arriba a l’edat de jubilació. Barcelona és una seu important i cal trobar la persona adequada. La data és previsible. Per tant, el que farà aquesta entitat és, per exemple dos anys abans, començar a mirar com resol el tema. Encara que la decisió es prengui des de dalt, abans de prendre-la parlarà amb tots els afectats i estudiarà el terreny per fer-se una composició de lloc. I amb prou marge triarà algú que s’anirà preparant per a aquest relleu. Pels motius que sigui, també es pot decidir que el canvi es farà més endavant i que s’allarga el mandat de la persona que mana a Barcelona. Però si es fa així, aquesta decisió i els terminis es comuniquen a tota l’organització perquè tothom sàpiga de quin mal ha de morir.

Doncs a l’Església es fa exactament al revés. Fins que no arriba la data de jubilació, ningú comença a estudiar el tema. I així van passant els mesos sabent que quan un bisbe s’hauria de jubilar poden passar encara un any o dos. Certament hi ha bisbes que no volen marxar ni amb aigua calenta, però també n’hi ha molts que amb 75 anys ja en tenen prou i només esperen el relleu. I mentre tot es va posposant.

En el cas de Barcelona, aquest compàs d’espera no ha estat ni d’un, ni de dos, ni de tres, ni de quatre... ha estat de cinc anys! Dos anys més tothom els donava per fet perquè era un cardenal. Però això no treu que tampoc sigui una situació raonable. Dos anys en què ja tothom mira més a veure qui vindrà, que no qui hi ha. 

I si vols mantenir algú cinc anys més, el més raonable humanament parlant és que ho diguin i no es creïn cicles d’incertesa. Portem cinc anys sentit que el relleu d'Omella es qüestió de mesos. I els més informats et deien que només setmanes. Que ja està fet. I alguns ja sabien el nom i tot. 

no hi ha motius teològics o pastorals per fer les coses així en el nomenament de bisbes

Però no ho fem així. Com ho fa la gent normal. Ja sé que em diran que els ritmes de l’Església són diferents i que no es pot comparar amb qualsevol altra organització humana. Doncs d’això em queixo. Perquè no hi ha motius teològics o pastorals per fer les coses així. Hi ha incompetència.

Que ningú es pensi que això és una crítica al cardenal Joan Josep Omella. És una crítica al sistema. De fet, hi ha hagut casos molt més greus. De bisbes malalts que no els deixaven plegar o de diòcesis que durant mesos i mesos es queden sense bisbe. Tots tenim al cap Girona per la defunció del bisbe. Però això també passa quan es decideix que un bisbe canvia de diòcesi i queda una seu vacant. Seria gaire difícil si, pel motiu que sigui, un bisbe se l’ha de canviar de diòcesi, que en el mateix moment es nomeni el seu successor? Hi ha alguna organització amb cara i ulls que ho faci d’una altra manera? O és normal que durant mesos hi hagi algú amb mandat caducat al capdavant d'una organització sense saber quant de temps s’allargarà la situació? Crec que el concepte de «Déu proveirà» no és per aplicar-lo a l’elecció d’un nou bisbe. És més un «qui dia passa, any empeny».

Doncs, dit això, ara sí que està fet el relleu del cardenal Omella. Només han trigat cinc anys a prendre una decisió i comunicar-la. Ara només falta saber la data, que caurà durant l’octubre. El cardenal Omella té aquest mes un parell de viatges i se suposa que s’encaixarà en aquest calendari.

Ah, sí! I també falta saber el nom. Com passa en aquests casos, el sabrem uns dies abans del nomenament oficial. Quan es comunica al govern espanyol i a la resta de l’episcopat. El secret pontifici ha deixat d’existir i segurament es revelarà des de Madrid, com ha passat en els anteriors relleus episcopals a Barcelona.

Fins aquí els fets. Entrant en l’àmbit especulatiu, tothom diu que podem estar tranquils i que el mateix Omella està satisfet amb el resultat. Si és així, això sí que serà una novetat. Ni a Narcís Jubany li va agradar l’elecció de Ricard Maria Carles. Ni a Carles li va agradar la de Lluís Martínez Sistach. Ni a Sistach li va acabar de convèncer la d’Omella. Altra cosa és que el successor també agradi a Barcelona. Hem tingut moltes sorpreses episcopals els darrers anys.