Vés al contingut
Per Jordi Llisterri i Boix .

Ja em perdonaran però sempre he de parlar de la Sagrada Família des d'un punt de vista més aviat sentimental. Com altres barcelonins tinc el record del meu avi dient-me que ell no la veuria acabada, però jo sí. Allò que et diuen amb aquell to de no et deixarem una fortuna familiar, però et deixem un llegat col·lectiu. Més o menys de missa, molts barcelonins i catalans crec que comparteixen una relació sentimental d'una obra col·lectiva, encara que jurídicament depengui d'una fundació canònica sense ànim de lucre.

De fet, tots els temples sempre han tingut aquesta dimensió. Des de les ermites romàniques del Pirineu. Encara que no siguin de titularitat municipal la gent sent que són de tot el poble. També perquè a diferència d'un hotel o de qualsevol altra construcció privada, són edificis oberts a tothom.

Els darrers anys a això s'hi ha sumat el fet que la basílica que va concebre Antoni Gaudí s'ha convertit en l'edifici més important de Barcelona, per les visites que atrau i per la seva projecció internacional. Això no és nou i ja de petit recordo souvenirs de la Sagrada Família, però els darrers anys s'ha multiplicat.

Per això, descol·loquen cíclicament alguns debats. Potser el que menys, el de la valoració artística de l'obra. O el ja llegendari tema de la continuïtat de les obres. Un debat que els fets ja l'han situat al mateix nivell històric que els diàlegs cristianomarxistes dels anys 60 i 70. Són molt interessants, però avui ja no tenen cap recorregut. Sobre el tema artístic, recordem que en el seu temps la Torre Eiffel va ser titllada, entre altres, de "tràgic fanal de carrer", expressió més enginyosa que la de "Mona de Pasqua".

Però hi ha altres debats que han pres més volada quan s'ha vist que el projecte de la Sagrada Família esdevenia un èxit. Òbviament és un problema la pressió que exerceix sobre l'entorn. Però en parlaré el dia que els veïns que lloguen o venen el seu pis deixin de recarregar un 20 o un 30% el preu pel sol fet de posar en l'anunci "Zona: Sagrada Família". Només cal apuntar que, en tot cas, no és un problema de la Sagrada Família, és un problema del model turístic de la ciutat. L'Església és culpable de moltes coses, però d'aquesta no. Com a molt, és culpable de fer edificis que la gent vol veure.

Tampoc és culpa de la Sagrada Família que es construïssin pisos en una zona urbanísticament afectada, a l'illa del carrer Mallorca on sempre ha estat prevista una escalinata. O que un entorn per on almenys hi passen quatre milions de persones a l'any s'hagi de repensar des del punt de vista urbanístic, sobretot, en benefici dels veïns.

Tot això, en primera instància, és una responsabilitat de l'Ajuntament. I encara que volgués fer desaparèixer el temple, el fet és que existeix i hi ha gent que vol anar-hi, com passa amb el Camp del Barça o amb la Platja de la Barceloneta.

I ara, s'hi ha sumat el debat dels impostos i de les llicències. Aquí sí que ja tothom hi suca pa. Com si hi hagués alguna manera d'amagar el que s'estava fent, com aquell que comunica obres menors per fer la cuina nova i acaba reformant l'edifici sencer. En aquest cas, caldria girar la vista cap a la incompetència municipal (cent anys de silenci administratiu deia aquest dimarts Joan Rigol), i no cap a l'Església.

Sobre els diners, la millor resposta està en la saviesa popular habitual de les cartes a La Vanguardia. Aquest dimarts un lector pregunta perquè s'acusa a la Sagrada Família de no pagar impostos i, al mateix temps, passa amb total normalitat que les obres de les Glòries ens costaran 18 milions d'euros més a tots els ciutadans per un error en la planificació. I més, quan la Sagrada Família no ha costat mai un cèntim l'administració i ha generat un moviment econòmic de proporcions monumentals. I hi afegeixo el donatiu d'un milió d'euros que la Junta Constructora va fer a Càritas quan li va demanar, que no és l'únic que ha fet.

Francament, tot aquest debat només s'entén des del desconeixement. Com si algú pensés que la Sagrada Família és l'obra d'un conjunt de beates amb mantellina que només surten de casa per anar missa i que es passen el dia expiant els pecats que creuen que han comès els altres.

I des d'unes certes ganes d'autoflagel·lar-se. Si els americans poguessin comprar la Sagrada Família, com van fer amb les tombes gòtiques del Monestir de la Avellanes per exposar-les a Nova York, segur que ho farien. Bé, potser ara ho faria l'emir de Qatar.

I des de la incomunicació. Dilluns el Patronat va explicar que havien sol·licitat una reunió a l'Ajuntament per "establir diàleg amb els responsables municipals". Però que no hi era? Una de les primeres coses que hauria de fer un govern municipal, quan hi ha un canvi a l'alcaldia, és una visita a la Sagrada Família i interessar-se per com es pot col·laborar en un dels projectes més importants que es realitzen a la ciutat. I si hi ha alguna cosa que no funciona o que s'ha de solucionar, no esperar a posar fil a l'agulla fent de Robin Hood quan surt als diaris.

I, també per alguns sectors, des d'una certa al·lèrgia cutània a una icona religiosa. Sembla que hi hagi un l'interès en presentar la Sagrada Família com a culpable. I no deu ser per fer-la més expiatòria. La Sagrada Família no és un problema, és un dels actius més importants de la ciutat. En canvi, aquests dies li toca rebre a la Sagrada Família. Això sí que és gratis.

Grups

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.