Ja em perdonaran, però n’estic una mica tip d’això dels ultracatòlics. Tip de veure que, quan parlen els qui s’etiqueta d’ultracatòlics, sembli que parlen "els" catòlics. I, tot seguit, haver de dir allò de “nosaltres no som aquesta mena de catòlics”. I tip de veure que, quan hi ha una posició que s’escapa dels corrents validats per l’opinió publicada, es digui que és una postura ultracatòlica.
Em vinc a referir al tema per les declaracions de l’actriu Sílvia Abril a la gala dels premis Goya. Sense haver seguit el tema, me les va servir l’algoritme al mòbil. La curiositat que coneix bé el meu algoritme em va portar a escoltar-les i, francament, em van semblar una vergonya. Que a algú li “faci pena” que els joves s’acostin al cristianisme i que parli de l’Església com a “xiringuito” només demostra ignorància. Tot basat en un suposat retorn dels joves al catolicisme que caldria analitzar amb mesura. I si fos així, seria perquè volen, cosa que és difícil de criticar.
Em sembla molt bé que una actriu tingui opinió sobre el fet religiós i aparents coneixements sobre sociologia juvenil. Però el que diu només denota que no sap què és el cristianisme ni coneix res de l’Església real. Jo puc tenir una opinió sobre la seva pel·lícula o sobre un equip de futbol, però com que els meus coneixements cinematogràfics i futbolístics són zero, prou em guardaré d’opinar sobre el tema per molt que el futbol i algunes pel·lícules em generin un interès proper al zero.
estic encantat de formar part d’una institució de la qual se’n poden dir barbaritats
Ja no pressuposo mala intenció o odi a un determinat col·lectiu en el que va dir, però estic segur que si hagués fet la mateixa declaració estigmatitzant qualsevol altre grup de persones o institució, avui l’esmentada actriu no podria sortir de casa. No em facin posar exemples. Però, dit sigui de pas, estic encantat de formar part d’una institució de la qual se’n poden dir barbaritats o de la qual tots els humoristes del país es puguin permetre fer bromes fàcils sobre els nens i els capellans, estigmatitzant tot un col·lectiu com a pedòfils i delinqüents, i que els qui fan aquestes bromes o diuen barbaritats puguin continuar sortint al carrer. Per això, vistes les declaracions al mòbil posant els ulls com a taronges, vaig expressar la meva indignació amb un renec i em vaig quedar tan ample.
Va ser després que vaig veure la polèmica que han generat aquestes declaracions. Es veu que a les xarxes socials hi ha gent més excitada que jo. Però el que em va cridar l’atenció és que els mitjans de comunicació que recollien la polèmica destacaven que els qui la criticaven eren els "ultracatòlics". O, encara més, l'ultradreta catòlica. I dic: calla, soc ultracatòlic sense adonar-me’n? Perquè si estava d’acord que les declaracions són un despropòsit, deu ser que m’he convertit en un ultracatòlic.
Doncs miri: no. Els posaré un exemple d’ultracatòlic seguint aquests paràmetres: el Papa.
“ultracatòlic” s’utilitza de manera despectiva segons si l’argument forma part del pensament dominant o no
“Ultra”, segons el DIEC, com a prefix denota “en grau excessiu”. Doncs cada vegada que hi ha un conflicte armat els papes sempre diuen el mateix: no a la guerra. Sigui per enderrocar un tirà, per alliberar un poble del jou dels oprimits, per legítima defensa o bé per interessos espuris. Sempre no a la guerra. Això podria semblar “un grau excessiu”. Però quan el Papa és ultrapacifista no es diu que és ultracatòlic. Perquè és una posició que sona bé. Tret que entrem a valorar la creença que motiva aquesta posició del Papa: que tota vida humana té un valor innegociable. Tota. I potser aquí alguns ja hi veurien un ultracatòlic, perquè entendrien que la defensa de la vida dels papes, en segons quins estats, pot entrar “en un grau excessiu”.
Sé que l’argument s’hauria de matissar. Però porto a l’extrem la idea que “ultracatòlic” s’utilitza de manera despectiva segons si l’argument forma part del pensament dominant o no.
Tot col·lectiu té excessos. De la ultradreta a l’ultraesquerra. De l’ultracatolicisme a l’ultralaïcisme. Però no pot ser que discrepar de la ultraignorància s’etiqueti d’ultracatolicisme. I que no combregar amb opinions com les de la Sílvia Abril, que a més es fan sense cap respecte, sigui “ultra”. Caldria discutir molt què vol dir ultracatòlic. I caldria discutir encara més que, en crítiques que són raonables, només es reculli la veu dels ultres per desqualificar-les, en comptes de focalitzar-se en si el que era realment ultra no era la crítica a l’Església. Que sí que ho era, de molt ultra.