Ja em perdonaran que no els expliqui la història sencera. Es poden comprar el llibre L'exili de la marededéu de Núria o veure el documental que porta el mateix nom. És el que els hi volia recomanar en el dia de les marededéu trobades. Una història ara coneguda gràcies a la tenacitat de personatges com Manuel Castellet, matemàtic i expresident de l'Institut d'Estudis Catalans.
El documental es va estrenar per la festa de Sant Gil al Santuari de Núria. I val la pena. A més d'estar ben fet com a documental és molt il·lustratiu. En la primera part es remarca la popularitat que sempre ha tingut el Santuari de Núria, malgrat la omnipresència de Montserrat (tot i que entre maresdedéu no es competeix, crec).
Mantenir viva durant segles la peregrinació a un santuari que fins el 1931 només s'hi podia pujar a peu, i que avui no s'hi pot arribar en cotxe, té mèrit. Aquesta setmana la meva mare em recordava una excursió del 1947 d'una entitat del barri, sortida de Barcelona que llavors era tot un esdeveniment. Una mostra es que va quedar registrada a l'arxiu familiar en les imatges que poden veure a sota d'aquest text.
Però sens dubte el més interessant del reportatge és la figura de mossèn Ventura. Absolutament desconeguda. Era el jove i excursionista capellà del santuari el 1936. Amb l'inici de la guerra, el 18 de juliol, es va aturar el cremallera i els estiuejants a Núria van quedar aïllats. A través de la informació que rebien per la ràdio, van començar a témer que pugés una columna de milicians a cremar el santuari. Així va ser al cap de pocs dies.
I mossèn Ventura es va avançar. Es va carregar la imatge de la Mare de Déu a la motxilla i la va passar a Catalunya Nord. El periple de la imatge -que durant uns anys va arribar a estar amagada en una caixa forta d'un banc suïs- és ben bé un guió per a una pel·lícula.
Però mentre començava la persecució que va portar a la mort a 2.500 capellans, religiosos i religioses a Catalunya, mossèn Ventura també es va preocupar d'atendre a les persones que havien quedat atrapades a la Vall. Hi havia els qui volien tornar a Barcelona, però també els qui per la seva seguretat era millor que passessin a França. I amb uns amics de la Cerdanya francesa també va organitzar la sortida d'aquest grup cap al nord. Alguns -els que van perdre la guerra dues vegades- ja no van tornar mai més per l'exili forçat després pel franquisme.
L'exili de la mare de Déu va acabar bé i el 1941 el mateix mossèn Ventura la va poder tornar al Santuari. Gràcies a això avui es pot seguir venerant la imatge.
El dia de la festa de Sant Gil, l'arquebisbe Joan-Enric Vives recordava encertadament que el Pirineu ja ha vist massa exilis. S'haurien de conèixer més aquestes històries heroiques, però que quan s'emprenen no es fan per heroïcitat. N'hi ha en tots els àmbits socials. Per exemple, segur que avui s'estan repetint en el drama del refugiats de sirians. Esperem que hagin de passar setanta anys per recuperar-les i fer-hi justícia. I que un dia els sirians puguin tornar a pujar de festa als seus santuaris, com feien els barcelonins pocs anys després de la guerra en un lloc que sense mossèn Ventura avui hi hauria una gran absència.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.