Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Ja em perdonaran que comenci per l’anècdota. Aquest dissabte, en una de les preguntes que li han fet al cardenal Luis Antonio Tagle en l’acte a l’auditori de Fòrum de Barcelona, ha respost explicant el que li va passar anant en cotxe a les afores de Manila. El cotxe es va aturar en un semàfor i en un moment va ser encerclat per un núvol de venedors dels objectes i aliments més diversos. El conductor, amb els vidres baixats, els anava espantant dient que no els comprarien res. Quan el grup va desistir i va assaltar un altre cotxe, un dels venedors ambulants va tornar enrere. Per la finestra els anava mostrant amb insistència unes galetes en forma de neula. Finalment, el conductor va baixar la finestra per dissuadir-lo de manera més contundent. “No, no... és un regal pel cardenal Tagle”, els va dir el venedor. Ha estat el minut d’or de la conferència i a Tagle, com es habitual en ell, se li ha trencat la veu recordant-ho: “Va ser ell qui em va portar a mi el regal de l’Evangeli”. Per això, hi ha afegit, el papa Francesc ens envia a les fronteres, a les perifèries. Perquè és on ens ve a trobar l’Evangeli, no on anem a imposar-lo.

El relat mostra la manera d’explicar-se del cardenal Tagle i perquè allà on va, triomfa. La seva intervenció ha estat farcida de recursos per captar l’atenció, subratllar els punts importants del seu missatge i fer-se entendre malgrat un domini limitat del castellà. No li ha costat gaire posar-se ja d’entrada la gent a la butxaca lamentant que no podia fer la conferència en català.

I, sempre, sempre, amb un somriure. Aquell somriure pausat que es fa tancant els ulls i que transmet serenitat, més que falsa alegria.

Part de l’interès en escoltar el cardenal Tagle estava focalitzat en el fet que està en les llistes de cardenals papables. Tots els cardenals ho són, però Tagle és dels que sona més, sobretot si l’Església vol girar la mirada cap a la creixent Àsia. En aquest sentit, no ha decebut gens.

No ha estat menys rellevant com al final de l’acte ha sabut barrejar-se amb la gent, gestionant amb cordialitat les encaixades de mans o les selfies, fins que se l’han hagut d’emportar de l’auditori. Si fos per ell, encara hi seria. Tot, doncs, molt estil papa Francesc.

En aquests actes que es fan ara prima molt que siguin distrets. I està molt bé. Una mica de música, l’escenari ben muntat, un presentador simpàtic, gent pujant i baixant de l’escena, molta emotivitat... Perfecte. Però això ens ha privat d’una presentació més formal que ens ajudés a situar el personatge.

Després de vuit anys com a arquebisbe de Manila, el 2019 Francesc va cridar a Tagle a la cúria romana com a prefecte de la Congregació per a l’Evangelizació dels Pobles. No era la primera responsabilitat que li donava projecció internacional. El 2015 ja va ser escollit president de Caritas Internationalis. Dos elements que ja li donen visibilitat per ser considerat papable.

Però la seva trajectòria anterior té elements eclesialment molt rellevants que situen millor el personatge més enllà dels somriures i de que faci un programa a la televisió filipina. D’entrada el seu doctorat a la UCA, sobre un tema que a finals dels anys 80 no estava gaire de moda i que és una de les claus de volta del Concili Vaticà II. Una tesi sobre la col·legialitat episcopal (és a dir, com funciona l’Església vista no com una piràmide sinó com un conjunt de comunitats locals) i més concretament com va impulsar Pau VI aquest aspecte en el Concili.

Però encara resulta més interessant que un teòleg asiàtic s’impliqués en l’equip de redacció de la gran ‘Història del Vaticà II’, liderada per Melloni i Alberigo des de Bolonya. Una magna obra que sempre s’ha vist amb grans recels per sectors restauracionistes perquè la consideraven massa progressista. Però que ha passat a ser el referent imprescindible pel seu nivell teològic. Sembla que aquesta dimensió acadèmica és la que va fer que el cardenal Josep Ratzinger es fixés en aquest petit teòleg filipí i encara en temps de Joan Pau II el promogués primer com a membre de la Comissió Teològica Internacional i després, el 2001, com a bisbe d’Imus, a tocar de Manila. Posteriorment, és ja el papa Benet XVI qui el nomena arquebisbe de Manila i el 2012 el crea cardenal.

Crec que és en aquest fons més teològic, que possiblement és el que impulsa la seva promoció eclesiàstica, on hi ha el veritable rerefons del cardenal Tagle. També per això la seva participació en els darrers sínodes internacionals no ha passat desapercebuda. Un bisbe que beu de l’experiència, del cristianisme en llocs de frontera i d’evangelització, que ha tocat l’austeritat i la pobresa, però que a més s’arrela en la història de l’Església i en la profunditat de la teologia mira el món amb esperança (que és el que va fer el Vaticà II). Una comprensió asiàtica i universal del Vaticà II. El que sap és, a més, vestir-ho amb paraules entenedores i amb un permanent somriure.

No perquè ho anem escrivint tots l’acabaran fent Papa, però almenys reconforta trobar aquests perfils entre els mal anomenats prínceps de l’Església.