Mare de Déu de la Pederàstia

Ja em perdonaran el titular, però és el resultat d’una dinàmica que ens acaba portant als extrems. Les xarxes socials en aquest sentit han fet molt de mal. Fa dies que parlem del gag a TV3 de la Mare de Déu del Rocío.

Hi ha el tema dels límits de l’humor i de la llibertat d'expressió. Com que és un criteri subjectiu, finalment els límits els posa cadascú segons la seva cosmovisió del món. Si les creences ja no formen part d’allò que és “sagrat”, sinó que són una opinió més, se’n pot fer humor sense que qui el faci entengui perquè pot ferir profundament. Per això, ara ja no es fan bromes sobre homosexuals, dones, discapacitats o gitanos. Per què ja no fan gràcia? No. Perquè encertadament s’ha convingut que és un tema “sagrat” i que fer-ne broma pot ofendre aquests col·lectius, encara que alhora diguem que la llibertat d'expressió no té límits. En canvi, fer broma sobre les creences ja no es considera condemnable. Si ja no es comprèn perquè una visió del món on la devoció a una Mare de Déu o les creences pugui ser un element central de la vida, ja no es comprèn que determinades bromes sobrepassin els límits de l’humor.

Hi ha el tema del mal gust. Que encara és més subjectiu. I francament si la broma que se’ns acudeix fer sobre una Mare de Déu és que va més calenta que un mandril, com és l'eix del polèmic gag, ho trobo francament fluix. Sobretot quan sempre s’ha acusat l’Església d'estar obsessionada amb el sexe i resulta que quan fem bromes sobre l’Església sempre hi hem de posar obsessivament el sexe. Per això personalment el gag no em va fer tanta gràcia com m’acostumen a fer els productes de la factoria del Toni Soler. Recordem una de les grans paròdies del cristianisme que ha produït la societat occidental, “La Vida de Brian”. La sèrie d’impertinències que conté aquesta pel·lícula és de proporcions bíbliques i té poca necessitat de mediatitzar-ho amb gracietes fàcils sobre la sexualitat. Aquí la seva genialitat.

Hi ha el tema de les reaccions al gag. Òbviament, si la polèmica ha tingut un llarg recorregut és per la seva mediatització politicoterritorial. De bromes de mal gust sobre religió i de verges pròpies i alienes, a TV3 se n’han fet a carretades. Precisament pel que hem comentat. Però aquest ha tingut una dimensió política, instrumentalitzada per representants institucionals de tot l’estat en campanya o per terminals de l’extrema dreta com Abogados cristianos (que simplement utilitzen el nom de Déu en va per finalitats ideològiques).

Cas a banda és la reacció dels bisbes catalans. Amb arguments més raonables i valorant la projecció que ha tingut el polèmic gag, també han criticat que es faci humor d’una manera que “fereix la sensibilitat de moltes persones”. La nota és remarcable perquè la darrera que havien fet conjuntament els bisbes catalans sobre un tema d’actualitat era de fa tres anys. Crec que de fons hi ha més una gota que vessa el got pel tractament (o menysteniment) del fet religiós en els mitjans públics catalans que sobre el gag en concret. Com s’ha recordat aquests dies, a TV3 s’han fet paròdies sobre les nostres maresdedeu sense tanta polèmica.

I hi ha el tema de la resposta. Ningú pot negar la genialitat del Toni Soler donant la volta al tema exigint disculpes a tots els qui han criticat el gag. En la resposta de dimarts a l’inici de l’Està Passant es pot veure que bàsicament la resposta està focalitzada en les crítiques polítiques. Ben jugat. I amb l’aclamació d’un públic favorable al plató.

Però la resposta a les crítiques sobre els límits de fer humor amb elements sagrats de les creences de la gent estava totalment fora de lloc. Ja ens va fer un avanç a les xarxes socials un dels coprotagonistes del gag. Jair Dominguez rebatia les crítiques dient que “reconec que tinc predilecció per fer mofa de sectes controlades per pederastes”. Toni Soler s’hi reiterava en antena: “Exigim disculpes als bisbes catalans per preocupar-se més de l'humor de TV3 que de la pederàstia".

Sap greu que per respondre a un tema opinable sobre els límits de l’humor, s’hagi de recórrer a un tòpic que mitjans públics no han deixat d’utilitzar els darrers anys en els espais d'entreteniment. Que cada vegada que apareix la referència a l’Església, a un capellà o una escola cristiana, s’hagi de fer el hihihi, hahaha ximple insinuant la seva vinculació amb la pedofília.

Aquí el debat ja no és sobre el bon o mal gust i els límits de l’humor. Aquí s’està criminalitzant sistemàticament un col·lectiu. I d’aquesta criminalització sistemàtica n’he vist poques queixes i polèmiques. Els cristians no som una secta controlada per pederastes. I, fent-ho millor o pitjor, si una institució ha afrontat els darrers anys el problema social de la pederàstia ha estat l’Església.

Fer broma amb símbols fonamentals del cristianisme com la Mare de Déu pot ser discutible. Segurament em pot ofendre menys si fem la broma des de l’estima a la devoció que si ho fem per ridiculitzar-la. Si ens en podem riure conjuntament. Per exemple, per això hem rigut molt a TV3 amb les paròdies sobre el procés. Perquè hi havia un marc comú de comprensió que ens permetia riure de nosaltres mateixos. Fins i tot contra nosaltres mateixos. Però que per donar a resposta al debat sobre els límits de l'humor se’ns digui que som un club de pedòfils, és negar-nos el dret a discutir o criticar. És anticlericalisme.

L’humor només pot ser un element indispensable per la crítica social si se’l pot criticar. I la resposta no pot ser advocar la Mare de Déu de la Pederàstia. Un "tu calla". Una resposta que sí que hauria d'ofendre a tothom.