Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Exactament serien 1.348.365 segons les dades que presenta aquest dilluns La Vanguardia, el 18,7% de la població catalana que es declaren practicants, fet del qual es pot deduir que van a missa.

És evident, que fer directament aquesta extrapolació és un salt mortal però surt de les mateixes dades que Jordi Serrano, membre de la Lliga per la Laïcitat, presenta en el seu estudi on conclou que Catalunya ha deixat de ser catòlica. Però l’exercici numèric és una mostra que tothom pot presentar les dades segons li convé.

Primer de tot no cal negar els fets, que el nombre de persones que es declaren vinculades a l’Església catòlica en major o menor grau ha disminuït. Però comparar el 18,7% de catòlics practicants avui amb el 87% del 1970 -en l’època dels debats cristiano-marxistes i quan el concepte no practicant o no creient no tenia la mateixa connotació que ara- ofereix una sensació de vertigen exagerat (en la forma de presentació d'altres dades com la de l’IRPF, hi ha un efecte semblant).

De fet, s’omet una dada que dóna tota una altra foto fixa de les coses: sumar el percentatge de catalans que es declara catòlic (practicant o no practicant), és el 67%. Si es compara amb Polònia, Irlanda, Portugal o Itàlia, la visió és ben diferent de si es fa una comparativa amb França, Bèlgica, o centre Europa, on ni somien amb aquests percentatges. També cal valorar la rellevància d’aquest 18,5% d’autoanomenats practicants. Després del Barça,el RACC i el Club Super 3, no sé si trobaríem a Catalunya una altra institució que reculli aquest nivell d’adhesió, sobretot en un context de crisi de l’associacionisme en general i de les mediacions a través de les institucions en particular. Per exemple, la comparativa amb l’associacionisme polític dels joves segur que oferiria un resultats demolidors permetria afirmar que la política o la democràcia s’enfonsa.

En aquesta línia, també caldria un estudi més acurat de l’abisme entre la pràctica dominical entre joves i grans. La resposta fàcil és que el cristianisme s’extingeix a Catalunya. Però també es podria ponderar si la clau està en que actualment el què aporta la pràctica dominical respon més a les necessitats de la gent gran que a la dels joves o a les dels matrimonis amb fills. Dit d’una altra manera: la meva mare fa trenta anys quan tenia tres nens a casa no la recordo gaire a missa, i avui, no se’n perd ni una.

La resposta més intel·ligent, com acostuma a passar en la valoració d’aquestes enquestes socioreligioses, la dóna Joan Estruch en aquestes mateixes pàgines de La Vanguarda: “Es pot afirmar que ‘Catalunya ha deixat de ser catòlica’ i es pot afirmar el contrari, depèn del punt de vista des del que es parla. I massa vegades l’afirmació es fa bàsicament des dels propis desitjos, més que des d’una anàlisi objectiu de realitat. Si ‘ha deixat de ser catòlica’, significa que hem deixat de formar part d’un estat confessional, òbviament si. Si el criteri és el seguiment de Jesús i dels principis evangèlics, més aviat s’hauria de dir que possiblement ‘mai ha estat catòlica’. Jo diria que Catalunya ha deixat de ser catòlica en el sentit que l’Església no té el paper clau i hegemònic que havia tingut en l’articulació de les creences, en la defensa dels valors dominants, en la preservació de la cohesió social, i en la construcció de la identitat social dels seus membres. Però continua essent catòlica en la mesura en que els seus referents religiosos continuen impregnant bona part de la nostra cultura”.

PD: El percentatge de persones que declaraven una pràctica dominical esporàdica el 2007 era el 26,8% (1.930.00 catalans); dins d’aquests, els qui ho feien regularment era el 14% (1.019.000 catalans) ;i, entre ells, cada diumenge o més, el 8,1% (582.667).